• Un relat de situacions quotidianes «desaconsellades per als lectors interessats en polèmica política»

Foto: NOE

Avís: les línies següents estan lliures d'Omega 3 i parabens.

Poden contenir restes d'imaginació, relats de situacions quotidianes reals o de ficció.

Desaconsellades per als lectors interessats en polèmica política andorrana.

En cas de dubte no cal que consulteu el farmacèutic.

L'origen d'aquests escrits es troba en un hàbitat construït amb material provinent d'unes rebaixes de la setmana blanca d'uns grans magatzems. Té 1,90 metres de llargària i 1,50 metres d'amplada i és durant la nit quan la seva habitant repassa moments viscuts i pensa en allò que podria passar, o no...

1.- El retorn de Lerma.

La preocupació es va dibuixar en les nostres cares i ens van mirar totes tres per saber si coincidíem en el diagnòstic de la situació. Sí, així era. Compartíem el mateix sentiment, el mateix nus a la panxa, la mateixa sensació de pèrdua o desorientació. I aquesta comunió espiritual ens va confirmar la crua realitat. Ara només calia verbalitzar-la per fer un primer pas cap a l'acceptació. Crec que són cinc les etapes d'un dol: negació, lluita, negociació, depressió i acceptació. En aquell moment vam haver d'acceptar que havíem deixat de negociar i que en un lapse curt de temps estaríem a punt per acceptar la realitat. ¿Quan vam abandonar la negociació i la lluita? Doncs davant una evidència d'aquelles quin volum t'arracona contra la paret quan passen, sense deixar-te espai per moure't. No només ens havia passat per davant, sinó que ens havia trepitjat les durícies dels peus. Maquillades, vestides, amb les bosses coordinades totes tres havíem pujat al cotxe i havíem sortit disposades a...acompanyar la cangur de tornada cap a casa seva. Una cangur que, complint amb el tracte al qual havia arribat uns dies abans, es va presentar a l'hora convinguda per tal que les tres amigues disposéssim d'unes hores de llibertat per sortir a prendre alguna cosa. Un eufemisme per dir que estàs a punt de passar la porta de casa, i que el fet d'ingerir líquids o sòlids serveix per trencar una rutina que pel pecat que comet essent rutina, mereix ser trencada.

Una de les tres dones disposades a trencar aquesta rutina és mare de dos nens: un nadó de pocs mesos i una neneta de cinc anys. Cosa que significa que quan pot disposar del seu temps, el seu organisme, la seva ment i les seves cames fa «pschhh» com fan les olles a pressió quan els retires la tapa de la vàlvula. Feia bona cara i deia amb expressió il·lusionada que estava molt contenta d'haver pogut quedar, d'una vegada per totes per «sortir». Les altres dos també van dir que sí, que què bé això d'organitzar una sortida amb un sopar, unes copes, unes confidències i poder validar l'expressió «la nit és jove». Es coneix que la nit pot ser jove, però qui escriu aquestes línies i qui l'havia d'acompanyar per una sortida nocturna no ens podem aplicar aquest adjectiu amb la facilitat de la nit. En tot cas no en aquella ocasió. Allotjades la meva amiga i jo durant uns dies a casa de la mamà d'aquelles dues criatures, celebràvem que havíem deixat enrere una setmana estàndard: feina, vida domèstica, obligacions familiars, amén d'uns dies complicadots per motius que no venen al cas. La qüestió era que havíem fugit d'Andorra en direcció a Madrid per un període de 48 hores, unes hores que s'anunciaven distretes i que havien de servir per no sé què d'una boira que calia escampar per un costat i l'altre.

Érem al sofà del menjador mentre la mamà s'estava arreglant, i va sonar el timbre de la porta d'entrada. La cangur havia arribat. I calia una cangur malgrat la presència del pare a la llar. A les vuit en punt començava un partit de futbol a la tele i el senyor de la casa ja havia anunciat que tenia la intenció d'encomanar una pizza . En les dues hores següents estaria entre nosaltres en el plànol afectiu però no en el físic. El saló on té instal·lat el gran televisor esdevindria espai futbolístic pur. Va ser aleshores, en aquell precís moment en què va anunciar la seva pròpia retirada així com la de la pizza cap al seu cau , quan va saltar una molla en el nostre esperit. Les dues amigues que esperàvem al saló la tercera ens vam sentir envaïdes per la promesa d'una benestar proper, bàsic i gairebé visceral en la veu i l'expressió del seguidor futbolístic. S'instal·là el silenci entre nosaltres dues, mentre miràvem cap a la paret. I se'm va obrir el cel quan la meva amiga va deixar caure les paraules següents: si no fos perquè ja ho hem dit, ara em quedaria tan a gust aquí, al sofà, amb una pizza i una cervesa. Ja estava dit, havia pronunciat en veu alta el meu pensament i la seva frase contenia els tags més apreciats per mi en aquell moment: sofà, pizza, cervesa. Quan es va reunir amb nosaltres la tercera, la mamà, aquesta va pronunciar el que semblava esdevenir el trending topic d'aquella casa a aquella hora. Ostres si fos per mi em quedava a descansar mirant una peli, al sofà amb una pizza. Doncs què vols que et digui, nena va deixar anar una, doncs si és per mi...va pronunciar un altre...doncs nenes quedem-nos, demanem una pizza que tinc birres i cava al frigorífic. El somriure que neix de la promesa d'un benestar immediat ens va unir totes tres. Vaig recordar que tot just cinc minuts més aviat havia arribat Lerma, la cangur. Un àngel que posa tot el seu cor en la cura dels dos nenets de la casa. L'havíem fet venir des de l'altre punta de la ciutat i això a Madrid no és com a anar en Bus exprés de Sant Julià de Lòria a Escaldes. Li vam sotmetre la situació i ens van posar d'acord en que calia acompanyar-la de tornada, amén d'abonar-li el convingut. Lerma és filipina i només parla la seva llengua d'origen i l'anglès, així que ens preguntava atònita que ¿why? ¿Perquè havíem decidit no sortir a divertir-nos? Nosaltres que sí ho podíem fer. La seva educació només li permetia oferir una cara somrient. Però no puc deixar d'imaginar-me què li podia passar pel cap. No després que la part contractant ens expliqués qui era Lerma, quina era la part de la seva història que havia volgut compartir amb ella, l'origen d'aquella expressió de conformitat infinita. Lerma, que només va reconèixer estar nerviosa en haver de cantar l'endemà de en una església evangelista del carrer Bravo Murillo, havia arribat a Madrid dos anys abans, provinent de Kuwait, sense papers, amb només dues mans i tota la submissió del món per salvar-se i salvar la seva família.

Continuarà...

Per a més informació consulti l'edició en paper.