Foto: EL PERIÒDIC

Al llarg d'aquests anys de crisi van apareixent actituds per enfrontar-la, amb un debat permanent entre el valor redescobert de l'austeritat –després del barroc ve el classicisme– i el de l'acció més creativa. Aquesta darrera posició hauria d'obtenir nous resultats, en una etapa romàntica, que després de molts patiments abocaria a nous models. Així fou que va advenir l'impressionisme, si és que la seqüència d'estils artístics pot servir de símil al recorregut de la societat, un recorregut extremadament complex, com també ho és aquesta crisi i també ho haurien de ser les solucions.

Entre les veus crítiques davant la resignació marcada pel sistema, els moviments per a les ciutats lentes tenen la capacitat d'oferir solucions plausibles i fàcils d'aplicar sense haver de trencar ni mobles ni ànimes, però portant una certa serenor a l'explotació de recursos, del medi, del paisatge i sobretot, del temps, un dels béns inalienables de la persona al voltant del qual giren les societats.

Tenint en compte que les perspectives anuncien que d'aquí a 40 anys, -només cal recordar com era el país fa 40 anys per fer-se una idea del canvi- el 75% de la població mundial viurà en megalòpolis si se segueix al ritme dels darrers anys, convé estudiar amb prestesa què s'ha de fer. Adaptar-s'hi o pensar en modes més agradables d'organitzar-se i de relacionar-se? Projectats amb dècades d'antelació, els models de ciutat condicionen les maneres de viure i assoleixen un caràcter d'identitat, amb independència de les formes.

Davant de les cases de les persones, en temps no tan remots, s'hi deixava un jardí, de vegades petit, que servia d'accés a l'edifici, com els pòrtics que preparaven l'entrada als temples de la Grècia clàssica. Eren els temples in antis. Transformats en les ciutats modernes, els jardins permetien l'equilibri entre l'arquitectura –funcional, poderosa, decorativa, tant se val- i un medi versàtil i que obria espais.

La gasiveria ha portat a una densitat constructora espectacular que forma part d'aquesta crisi. Per aquest motiu, no estaria malament estudiar els models experimentats i recobrar una mica de l'esperit que disposés a respirar d'una manera més reposada, lenta, però convençuda que quan aquest món s'acabi, no n'hi ha de recanvi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.