IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

'Quercus ilex'

El primer cop que la vaig veure, no vaig saber què era, arbust o arbre, roure o boix. Li'n diuen Aulina, o Alzina: ambdues variants del nom provenen de la mateixa paraula llatina: ilex. Quant a la primera part de la seva denominació llatina Quercus, ve de l'expressió celta kaër quez que significa «bell arbre». Els russos la coneixen amb el nom de Roure de Pedra. Els francesos li han posat Roure Verd de Dolços Glans.

No obstant la seva sòbria aparença, –o potser gràcies a ella–, ha protagonitzat innumerables versos de poetes catalans. Josep Carner va comparar-la amb «l'amistat, plegadissa i forta». Hi estic d'acord: l'he arribat a percebre com a símbol de la unió de les ànimes, a la vegada resistent i flexible. Jaume Bofill i Mates –Guerau de Liost– va descriure el seu caràcter de manera precisa quan deia: «Cap alè no et torba,/ druïdessa orba,/ metall vegetal». Això també és cert, encara que sembli contradictori amb l'afirmació anterior: té una retirada cap a deessa mare, àvia protectora, cap de casa indiscutible. Jordi Pàmias, a El camí de la ponent, en canvi, li deia Alzina Turmentada, per ser un arbre que mai no es dóna un descans, un arbre que sempre llueix fulles verdes. Al mig d'hivern o tardor, primavera o estiu, és un arbre que mai no dorm. Miquel Costa i Llobera tenia la certesa que la gran alzina, un «arbre mític», guardava la consciència de la seva illa, i duia per saba la sang de l'avior, de l'antigor, de la seva història. De fet, veia la seva ampla soca «més vella que la història». Hi crec, i puc entendre com la desaparició de la vella Alzina podria eixamplar «un buit d'enyorances». La mallorquina Maria Antònia Salvà també va arribar a saludar l'Alzina, mirant les seves branques alçades al cel «per haver les pluges fines», i dient-li, saludant-la, Alzina de Bona Arrel.

Més d'una vegada m'he quedat parada davant de l'elegància continguda de l'Aulina pintoresca, de fullatge etern, eternament estiuenca en la seva edat avançada, tot i que el seu tronc d'escorça llisa, amb el pas dels anys, s'ha quedat fosc, pràcticament negre. Les alzines joves s'assemblen a un boix grèvol , amb fulles proveïdes de fortes espines en el seu contorn; les velles també en tenen, d'aquestes, a les branques més baixes. Per molt que tinguin les qualitats destacades d'arbres ornamentals, però, es coneixen principalment per la duresa de seva fusta, igualment apta per convertir-se en una arada, en rodes de carro o en bastons utilitzats pels balladors de bastons. Ni que les cremessis, produirien excel·lent combustible, carbó vegetal de primeríssima qualitat. Les seves fulles i escorça serveixen per desinfectar ferides. Al ple hivern, els porcs senglars acudeixen, golafres, a gaudir dels seus aglans. Els seus aglans més dolços, torrats com altres fruits secs o molts en farina, són comestibles no tan sols pels animals, sinó també pels humans que ens els seus poemes parlen d'alzines «d'aglans dolços com la mel». Fins i tot se'n pot fer pa.

És una espècie termòfila –sí, li agrada la calor–, però resistent al fred. Les seves fulles, gairebé ovalades quan la humitat atmosfèrica és abundant, són capaços d'adaptar-se a climes més secs, tornant-se més punxegudes. Cada vegada que «el bosc camina/ cap a la vellura/ en venir l'hivern», l'Alzina, la reina discreta dels boscos mediterranis i pirinencs, resta immutable. Cap al mes de gener, les seves branques s'omplen de fruits: fruits dolços i útils com uns llargs silencis, sempre més bons que les paraules.

Per a més informació consulti l'edició en paper.