Sense rubato
HISTORIADORA
- Foto: EL PERIÒDIC
Cada art, professió, sistema de pensament, tenen un vocabulari especial, tècnic com el rubato, que mal utilitzat esdevé la «jerga», comprensible per als iniciats que es distingeixin així d'una majoria neòfita. Un dels estudiosos més interessants de la música de Bach, Gustav Leonhardt, organista, tocava el clavicèmbal sense rubato, asseguren els experts, no es permetia llicències ni lluïments, i interpretava amb una precisió extrema els temps de la partitura i amb una gran netedat en les pulsacions.
Com en el cas d'altres músics especialitzats en música antiga, les seves recerques feien aparèixer noves lectures i interpretacions d'obres en les que el pas del temps havia introduït altres maneres de ser tocades, de ser sentides, o simplement, no es coneixien. Instruments antics versus instruments moderns, ritmes ràpids, lents, visions romàntiques, el bagatge musical s'acumula per a la nostra satisfacció i plaer,fins i tot des d'una ignorància feliç.
El 1984 al Saló del Tinell de Barcelona es va celebrar el ja mític festival de música antiga que va reunir un públic molt heterogeni d'aspecte i aficions, com és el de la música antiga per veure i escoltar Gustav Leonhardt, una figura d'una austeritat reformista com es reconeixia, al clavicèmbal i la seva manera d'entendre Couperin i Bach, música francesa i alemanya del segle XVIII.
Els músics també deixen aquest món i així és que ha desaparegut un intèrpret que va omplir, com en tants d'altres llocs, aquell saló particularment bell i ampli pensat i elaborat en el segle XIV, com un precedent imprevisible, i impensable en aquells moments, dels espais polivalents. Com a contrast amb l'acústica magnífica dels auditoris, estudiar i experimentar sonoritats i possibilitats d'edificis antics, i n'hi ha uns quants a proximitat, podria constituir un exercici singular, com ho són les arquitectures medievals o modernes, que podríem fer, per què no, més de tothom.
Per a més informació consulti l'edició en paper.