• És tan estressant esperar que nevi com recuperar la targeta de crèdit després d'oblidar el número secret

Foto: NOE

Les meves llacunes culturals són més grans que la matèria fosca de la qual està feta l'univers. Les mentals també. L'altre dia em vaig quedar en blanc a l'hora d'introduir el número secret de la targeta de crèdit en el caixer automàtic. Quan després de tres intents la màquina se'm va empassar la Visa, vaig emetre un so gutural semblant al gemec d'un tuareg enterrat viu al desert o a la queixa ultratjada d'un pacient sotmès a un palp rectal a l'hospital després de les retallades anunciades pel SAAS. Tants temps menjant cues de pansa i practicant amb el brain training de Nintendo del doctor Kawashima i he oblidat un ridícul número de quatre xifres. Vaig recordar el pin del mòbil meu i de la meva dona, la contrasenya iTunes i la del correu electrònic, el telèfon fix de casa, el número de la CASS, la matrícula del cotxe, la talla dels pantalons, el peu que calça la meva filla, el dia de l'aniversari de casament (civil i religiós), el número de passaport, el temps de cocció de l'ou dur, els metres quadrats construïts i hàbils del pis, el codi postal de Sant Julià de Lòria, la cinquena temporada de Mad men, el dècim de Nadal, els anys de cotització a la CASS, el preu de tota la gamma d'edredons d'Ikea, tot el ventall de colors d'una camisa del Desigual, l'Euríbor, les pulsacions que tinc per minut i la tensió arterial, però res d'això em va servir per treure diners.

La meva memòria és menys fiable que una polsera Power Balance i té menys utilitat que els dos directors de Ràdio i Televisió d'Andorra o l'ampliació d'horaris a la nit del clípol. Sense memòria, no hi ha número secret, ni targeta, ni diners. És com un ascensor sense mirall, un magatzem d'enciclopèdies afligides, un parxís sense fitxes o com aquests objectes que hem anat acumulant al llarg de la vida i que han perdut el seu valor. Aquella imitació d'estatueta d'Òscar al millor pare, els incensaris orientals, la reproducció en plàstic de la Sagrada Família de Barcelona, el fax, el vídeo, la vaixella de Duralex, la matrioska russa, els pantalons de tergal, el barret mexicà o els comandaments a distància d'aparells que en el seu moment, eren grans avenços tecnològics i que ara són vulgars andròmines.

Tinc la sensació que mai no recordo les coses importants, però sempre recordo els petits detalls trivials, com la protagonista del deliciós conte El canto de la tortuga de Kawakami. Quan em passa això comença l'emissió de lava del volcà que tots portem a dins. Es produeix un ascens de matèries intrusives en direcció al meu cervell. Perquè som d'origen volcànic i estem plens de cràters volcànics. Que estiguin en repòs o no, depèn de variables que no controlem. Per exemple, l'oblit del número secret de la targeta de crèdit. Tampoc no recordo el darrer dia que vaig veure nevar. Al canal Eurosport divendres passat al migdia emetien una prova de biatló i nevava amb ganes. També hi ha un paisatge nevat en un anunci a la tele de Neutrogena. Però a Andorra no ho sabria dir, però, en canvi aquest hivern, hem patit vent, una gelada negra i un dia de fogony. Visc amb la impressió d'haver caigut dins d'una novel·la de Kafka perquè no tinc targeta de crèdit ni neu per practicar l'esquí de fons a la Rabassa. La meva vida ja no està supeditada només a la prima de risc, a la hipoteca, al preu dels carburants, a Standard and Poor's, a les retallades als funcionaris, als mercats sinó que també ho està a la memòria i a la meteorologia.

Tinc tants fronts oberts i sóc tan polivalent que ara mateix dubto entre anar de jurat a Tu cara me suena o obrir una botiga de cupcakes i pastissos, això sí, amb tots els permisos perquè no em denunciï ningú per intrusisme com a alguns músics que van tocar a hotels d'Andorra durant la darrera nit de cap d'Any. És pitjor, molt pitjor un delator o una magistrada francesa del Tribunal Constitucional que arriba a Andorra parlant en castellà com si això fos Navalmoral de la Mata que un desmemoriat o que un meteoròleg anunciant una neu que no arriba. Tant segles de cultura: Grècia, Roma, Egipte, la vella Europa, el Romànic, el Gòtic, l'Humanisme, el Renaixement i la Il·lustració per acabar davant del televisor esperant que una borrasca en comptes de portar nevades al País Valencià o a Alma Ata vingui cap a Andorra. Ja no sé què és més estressant si esperar la neu o que em tornin la targeta de crèdit perquè de tres oficines que havia tingut el banc a la parròquia ja només en queda una d'oberta al públic. I els hauré d'explicar que em vaig quedar bloquejat.

Jo que em creia que tenia una memòria prodigiosa quan realment la meva existència potser s'està encaminant cap a l'alzheimer a la velocitat de 12 mesos/any. Em sento com el protagonista d'Arcadia de todas las noches de Guillermo Cabrera Infante que fa una relectura del magnífic conte Funes el memorioso de Borges. Ens relata la història d'un cinèfil (Cain) que pretén recordar-ho tot. Emmagatzema noms i noms al cervell, els dels directors, protagonistes, actors, tècnics...Per a Cain els films són llistes inacabables de persones que li ocupen tant d'espai en la memòria que comencen a desplaçar els records. Encara que reconeix els seus pares, ja no els pot dir pel nom. I l'apoteosi sobrevé quan veu Els deu manaments. A mi no m'ha calgut veure-la. M'he oblidat d'anar al banc i no he recordat de mirar la informació del temps. Demà no sé si nevarà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.