IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Just davant nostre, vet aquí una nimfa de corbes suggeridores i luxuriosos cabells de color verd. Tenim el plaer de contemplar-la al mig de tres arbres del gènere Pinus, al bell dibuix de Jordi Casamajor que emmiralla, fidelment, l'antiga llegenda grega. La nimfa Pitis – aquest és el seu nom - té un problema que el nostre segle desconeix. ¿De què pateixen, amb freqüència, els fills del món global?

Abans que us passi pel cap començar a nombrar els mals veritablement greus (el càncer o l'atur, la crisi o el terrorisme), m'avançaré amb la resposta a la pregunta intencionada com a retòrica: la gent, a l'època de la mundialització, és afectada per la pèrdua d'arrels. Bé, la donzella nua està a punt d'experimentar un mal contrari, possiblement més dolorós: l'arrelament definitiu. Ha arribat al lloc del qual no es mourà fins a que es mori. L'hem agafat a punt de convertir-se en un pi. A la semblança de Dafne descrita als versos d'Ovidi (que citaré en la traducció de Ferran Aguilera), «un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent».

Les causes de la metamorfosi són poc clares, tot i que la més profunda i essencial raó per a qualsevol transformació no canvia mai: és tracta de l'amor. L'amor, o l'obsessió, l'ofuscament. Desig, pecat i gelosia. Sí, els antics tenien l'habitud de convertir les nimfes desitjades per déus en arbres. Ara bé, si Dafne es va convertir en llorer per la seva pròpia voluntat, després de fer una sentida pregària tot contemplant les aigües del Peneu, –«Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada»–, Pitis, en tota evidència, va ser transformada en un pi en un intent diví de prevenir la seva mort intempestiva. En diu una de les llegendes que va ser el déu del vent del nord Boreas qui la convertí en un pi; anhelava posseir-la per sempre. Però ¿quin profit es treu de convertir l'objecte desitjat en un arbre de fulla perenne?

Trobo més convincent l'altra font que manté que Pitis va tenir amors amb el déu dels pastors i dels ramats Pan, i explica que Boreas, mogut per la gelosia, va llençar la seva estimada i odiada nimfa des de dalt d'una roca. La mare Terra, Gea, sentint pena, la va transformar en un pi. Em puc imaginar a Pan dient, com ho va fer Apol·lo: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre». Va haver-hi, tanmateix, una diferència important: car la fusta del pi no podia refusar els petons del seu amant desconsolat. Les branques novelles de pi ja sabien que ornarien per sempre el cap del déu Pan; no implorava l'arbre, ans li donava l'esperança d'una nova vida.

Des d'aleshores, el pi roig, el del tronc de color taronja, és l'arbre de la tranquil·litat de l'esperit. És un arbre de llum que creix en vessants càlids. Des d'aleshores, és un arbre generós que neteja l'aire de les substàncies perilloses. És un arbre que allibera als pecadors del sentiment de culpa, s'emporta la ràbia i l'angoixa que s'acumula a l'ànima de tots els que pateixen sense parar. Des d'aleshores, hi ha una creença que s'ha conservat fins avui: diuen que el pi gemega quan bufa Boreas.

Per a més informació consulti l'edició en paper.