• Travessar un carrer per un pas de vianants s'ha convertit en una aventura perillosa

Foto: NOE

Cada dia prenc el pols a la por. Massa sovint. Cada vegada que haig de travessar un carrer d'Andorra per un pas de vianants o per un semàfor. Això sí que és un esport de risc i no el salt de pont, el parkour, el paracaigudisme en base jump o l'atracció Hurakan Condor de Port Aventura on després de caure des de 100 metres assegura la publicitat que «res no tornarà a ser igual per a tu». No penso pujar a aquesta atracció però l'alliberament d'endorfines i la sensació de benestar que experimento quan arribo a la vorera de l'altre costat de l'avinguda de Sant Antoni de la Massana o de l'avinguda Rocafort a Sant Julià de Lòria ha de ser comparable a la que va sentir Charles Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal després d'escoltar l'obertura de Tannhäuser de Richard Wagner. «Vaig concebre la idea d'una ànima en una centre lluminós, d'un èxtasi de voluptuositat i coneixement planejant per sobre i lluny del món natural». Doncs així em sento jo quan aconsegueixo creuar sa i estalvi.

Travessar la majoria de carrers del país pels llocs indicats per als vianants és més perillós, molt més, que creuar un riu infestat de piranyes, taurons o cocodrils. Al carrer Prat de la Creu, a la recta de Santa Coloma, a l'avinguda Francesc Cairat o a Valira Nova no hi ha taurons però estan plenes d'altres espècies perilloses com els Mercedes, els Renaults, els Nissans, els Suzukis o el Seats. En un riu amazònic pots anar amb compte, no fer soroll i passar per damunt de les pedres sense despertar cap amfibi. A més t'hi pots entrenar tot travessant el riu d'Ós de Civís per agafar el camí que puja cap a Collet Martí perquè el màxim que et pot passar allà és que caiguis i quedis ben xop. Encara no hi ha notícies que cap peix s'hagi cruspit un humà, tret que un estudi amb isòtops estables i l'ús de la proteïna de dietes de substitució en la truita irisada demostrin el contrari. El problema és que a diferència dels cocodrils, els cotxes i motos no dormen durant les 24 hores i no tens pedres per creuar, només passos de vianants mal il·luminats o escassament pintats. També s'ha d'anar amb compte amb les bicicletes ja que molts ciclistes tenen conductes temeràries i no respecten ni els semàfors. El mes passat un d'ells va estar a punt d'atropellar una padrina que travessava tranquil·lament amb el semàfor per a vianants en verd davant del Comú de Sant Julià de Lòria. En recriminar-li la seva acció va dir, cridant, que no podia parar per no perdre el ritme. El seny el devia perdre feia temps. Entre uns i altres han contribuït al fet que els carrers i els carreteres siguin una mena de jungla d'asfalt.

Perquè fins fa pocs anys marxàvem de viatge i tornàvem eufòrics per haver sobreviscut a l'aventura de ser vianants a Ho Chi Min, a Bangkok, a Roma o al Caire i explicàvem amb els ulls ben oberts que a Miami (la d'Estats Units, no la de la platja) i a Los Àngeles ningú no es desplaçava a peu. Doncs ara no cal anar tan lluny. A Andorra s'han construït algunes infraestructures viàries sense voreres i pensades només per als cotxes. Les anomenades variants tenen la propietat d'acostar les coses que estan lluny i d'allunyar les coses que estan a prop. De vegades vas a peu i tens un edifici a l'altre costat de la via i no saps com arribar-hi. Pots tirar pel dret i creuar pel mig però també pot ser que en comptes d'arribar a la vorera del davant ho facis a la del més enllà. Utilitzar els passos de vianants tampoc no és garantia d'èxit. El passat dia 5 una dona va ser atropellada en un pas de vianants a La Massana i un home en un a Sant Julià de Lòria quan encara tenim a la memòria l'atropellament mortal d'un temporer a Canillo que va tancar un any 2011 nefast amb vuit morts a les carreteres entre ocupants de vehicles i vianants. I la solució no passa perquè el cap de Govern convoqui els representants del treballadors de Ràdio i Televisió d'Andorra i els encomani un estudi sobre els problemes de la xarxa viària del país.

Potser només cal seguir els exemples dels països veïns que han reduït considerablement la sinistralitat viària. Mentre, abans de creuar un pas de vianants em puc disfressar de Cruella de Vil o continuar-me sentint com un efraïmita. Segons explica l'Antic Testament (Jutges, 12: 5-6) i ho recull Màrius Serra a Verbàlia 2.0, els efraïmites es van barallar amb els galaadites. Aquests van ocupar tots els guals del riu Jordà i a tothom que els volia travessar li feien dir espiga en la llengua de Galaad. Si l'aspirant a travessar la pronunciava a la manera galaadita el deixaven passar; però si la deia amb accent, significava que era efraïmita. I el mataven. Si deies xibòlet podies creuar i vivies, si no et trobaves en el camí amb un cocodril famèlic. Si deies sibòlet mories. L'estadística de l'època, més fiable que el cens de la població andorrana parla d'uns 42 mil efraïmites morts per una lletra. Ara, uns quants anys després, seria interessant que abans de construir una variant, els responsables de l'obra es llegissin el Viatge a Ítaca i fossin conscients que és important arribar a Canillo amb cotxe sense travessar pel centre d'Encamp i amb una via de quatre carrils però que també ho és arribar a peu a la vorera del davant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.