• El tenor José Todaro evoca Luis Mariano, el dia 21 al Centre de Congressos d'Andorra la Vella

Foto: NOE

El gran tenor d'origen basc Luis Mariano segueix sent encara una llegenda als 42 anys de la seva mort. Qui va ser una de les veus més aclamades i admirades del segle XX, en realitat es deia Mariano Eusebio Gonzalez Garcia. Tot i que era espanyol de naixement, els seus estudis i la seva carrera va fer-los a França, primer a Bordeus i més tard a París.

A França, tret dels molt joves, rarament trobareu algú que no conegui o taral·laregi melodies de les operetes que va popularitzar el llegendari tenor, un gènere que, de l'any 1945 fins ben entrats els 60, va rebre el favor i fervor del públic francès, particularment de París. Operetes que signava Francis López, amb celebres títols com: La Belle de Cádix, El Cantor de México o El Príncipe de Madrid. L'escenari del Théâtre Châtelet de la capital del Sena va conèixer clamorosos èxits de totes aquestes obres de caràcter lleuger i sense pretensions que es mantindrien mesos i mesos en cartellera; el mateix teatre que, situat al bell mig de la Cité, havia vist l'estrena de Petrouchka d'Igor Stravinski i escoltat les batutes de Txaikovski, Mahler o Richard Strauss.

Avui, cantants de primer nivell internacional com Roberto Alagna tenen en el seu repertori programes sencers dedicats a Luis Mariano. José Todaro n'és també un d'ells; aquest gran tenor francès d'origen italià serà la figura central d'una vetllada dedicada a l'opereta, a conegudes napolitanes, a àries d'òpera i a números de ball que formen part de l'essència d'aquells espectacles en els que la figura central era Luis Mariano. Todaro, encertadament, titula la seva proposta: L'Univers de José Todaro precisament per presentar-nos tot el ventall d'estils que vol que redescobrim.

Permeteu-me fer un incís per parlar breument de l'opereta francesa i vienesa, gènere que, a Espanya coneixíem com sarsuela i a Anglaterra i als USA com musicals. Les tendències més frívoles, si es vol dir-ho així, naixien de la necessitat de oblidar-se de tragèdies, dels estralls de les guerres, de les seves seqüeles i de les preocupacions quotidianes que se'n derivarien. Aquesta classe d'espectacles desenfadats només pretén distreure i divertir, la qual cosa no esta renyida ni amb la qualitat ni amb el talent dels seus autors; ans al contrari, hi ha autentiques obres mestres apreciades i estimades a tot el mon. Grans compositors hi han dedicat pagines immortals: Auber, Gounod, Offenbach, Franz Lehar, Johann Strauss, Amadeu Vives, Jacinto Guerrero, Federico Moreno Torroba. Moltes d'aquestes peces han estat representades en el teatres més importants i els seus actors han estat cantants i ballarins de primera fila.

L'opereta neix a França un cop acabada la guerra franco-prusiana que posa fi al II Imperi (1852-1870), el regim de Napoleó III, nebot de Napoleó Bonaparte i marit de l'espanyola Eugenia de Montijo; corria l'any 1870. Donant però un salt en el temps, Luis Mariano i Francis López, l'any 1945 estrenen La Belle de Cadix. És l'any de l'acabament de la II Guerra Mundial, l'any que propiciarà la ressorgiment del teatre musical alegre i jocós amb èxits incontestables que ompliran de gom a gom els teatres de tot Europa; Barcelona i Madrid inclosos.

Durant bona part del segle XIX Europa, molt especialment França, viu revolucions i contrarevolucions. La primera meitat serà l'hora del Romanticisme i la segona - amb la derrota de l'emperador i la proclamació de la 3ª República - l'albir del socialisme i el comunisme. L'òpera italiana haurà de deixar pas a espectacles de caire més popular. A tot el territori europeu hi haurà un rebuig vers l'italià.

Luis Mariano, mite i llegenda, neix a Irun un 13 d'agost de 1914 i mor un 14 de juliol de 1970 a l'hospital de la Salpitierre de París víctima d'un basament cerebral. L'any 1934 debutarà al Chaillot amb Don Pasquale, el que vol dir que la carrera de tenor l'inicia en el mon de l'òpera. Mariano serà el primer cantant en vendre un milió de copies d'un sol disc, en llençar-ne 10 milions al mercat i en tenir un club de fans de gairebé 40.000 membres; tot un record per l'època. Avui, a la seva tomba d'Arcanges s'hi dipositen flors fresques a diari, senyal de que no s'oblida al «Príncep de l'Opereta» que acostumava a dir que, a França, en popularitat, només tenia un rival: el General De Gaulle.

Com deia abans, amb la derrota de França a la guerra amb Prusia, cau el segon imperi i en conseqüència les programacions d'òpera dels teatres de París que seran reemplaçades per propostes més populars, l'opereta entre elles. Apareixeran els títols d'Orfeo als Inferns, La Bella Helena o La Vie Parisienne del gran Offenbach als que hi incorporarà el couplet, el rigodon i el famós can-can. El veritable «Rei del II Imperi», com anomenaven a Offenbach, va escriure un total de 97 operetes; Viena hi afegeix el vals amb autors com Lehar, Strauss i Von Suppe. El dia 21, a Andorra la Vella, hi escoltarem diversos fragments de totes elles.

L'any 1945 resulta un any clau i decisiu: Es llencen les bombes atòmiques sobre Japó, s'acaba la II Guerra, comença el judici de Nuremberg, es funda l'ONU, es celebra la conferencia de Postdam on es delimiten les noves fronteres d'Europa. El primer gran títol de la segona i nova etapa de l'opereta francesa serà La Belle de Cadix amb el binomi Mariano/López que s'estrena el 24 de desembre d'aquell any; el que confirma que, desprès de les grans depressions, s'imposen els espectacles per distreure's i passar-s'ho bé.

Totes les expressions de l'escena musical han tingut el seus moments de gloria. En ple segle XXI, l'òpera i els grans musicals de Londres o Nova York son els que gaudeixen de més èxit, en detriment d'altres manifestacions de l'escena lírica com l'opereta o la sarsuela que, per bé que hi ha intents lloables per mantenir-les i conservar-les, no sempre s'obtenen els resultats desitjables. No és el cas però de Plácido Domingo o Carlos Alvarez en el camp de la sarsuela o de Roberto Alagna recuperant el repertori de Luis Mariano. Jo he de confessar que prefereixo certs títols d'opereta o sarsuela a certes òperes de dubtosa qualitat o paternitat. Escolto tot sovint una Luisa Fernanda, una Doña Francisquita o Los Gavilanes; d'igual manera una Vídua Alegre, un Ratpenat o La Vie Parisienne.

La singular gala de Todaro és una producció especial per a La Temporada de Música i Dansa MoraBanc per complaure i satisfer els diferents gustos del públic andorrà. El que no podem ni volem tots els responsables de la programació és renunciar a oferir el bo i millor. L'actuació de José Todaro és una proposta que no havíem contemplat mai: una gala en la que hi escoltarem i veurem parts essencials d'aquests gèneres potser mal etiquetats de lleugers i desenfadats que van fer les delícies dels públics que reclamaven espectacles per oblidar penes i desencisos d'un passat que tant de bo no es torni a repetir mai més.

Us recomano la Gala del dia 21 a les 21.30 hores al Centre de Congressos per escoltar una de les millors veus de l'opereta: la del tenor José Todaro acompanyat d'un magnífic elenc d'artistes per fer-nos conèixer allò que va fer furor entre 1945 i 1960 a París o Viena entre d'altres grans capitals europees.

Per a més informació consulti l'edició en paper.