• Recorrent les sales, l'espectador descobreix, alhora, l'evolució de la pintora i de la dona

Milà és una ciutat capdavantera, culta i d'un gust exquisit. Es percep en detalls: el llibre que llegeix la velleta al metro, l'estilosa indumentària de les joves o la forma d'embolicar-te el sandwich en un bar d'estació. Així mateix, les mostres del Palazzo Reale (al costat de la catedral) són fruit del tarannà de la ciutat. L'alt nivell de l'exposició dedicada a la pintora Artemísia Gentileschi (Roma 1593-Nàpols 1654) és resultat dels dos anys de recerca invertits en l'aprofundiment d'aquesta extraordinària personalitat artística. És la mostra més completa entre les realitzades sobre la Gentileschi i el discurs museogràfic presenta, amb elegància milanesa, una simbiosi perfecta entre els conceptes i la forma d'explicar-los.

Recorrent les sales, l'espectador descobreix, alhora, l'evolució de la pintora i de la dona. Una dona singular ja que ser pintora i mantenir amb la teva feina a marit i fills no és gens habitual avui i menys al segle XVII. Si a més li sumem un amant fix, l'èxit i el reconeixement del seu art per part dels governants europeus, tenim el perfil bàsic d'aquesta pintora. Artemísia, com a filla de pintor, va tenir l'oportunitat d'introduir-se a l'univers masculí del taller del seu progenitor i mestre, Orazio Gentileschi. Aviat, esdevingué un ajut per al pare, al qual superaria, com al germà i a altres parents. D'aquest taller, Artemísia, en sortiria professionalment autònoma, moralment destrossada per la violació soferta en mans d'un amic del pare (Agostino Tassi), amb un marit pantalla (Pierantonio Stiattesi) i amb una experiència plàstica vinculada a Caravaggio, l'estil dominant a la bottega paterna al que ella incorporà el neoclassicisme dels Carracci. Aquest és el bagatge amb el que s'enfrontà al món.

La mostra comença en una cambra fosca amb un llit il·luminat i desfet: una escena en clar obscur, una teatralitat i un llit que són presents al llarg del seu recorregut personal i pictòric. Com en el primer dels quadres exposats, la seva obra més famosa: Judith decapita a Holofernes (1612), pintada als 19 anys, durant el seu primer període romà (1593-1612). Art i vida s'identifiquen en aquesta pintura d'inspiració caravaggesca, vibrant i innovadora en quant a composició, concepte i tractament de les figures. Les dones (Judith i Abra) són opulentes i la protagonista identificable amb la pròpia artista. L'acció es redueix a l'essencial: els tres actors, el llit ensangonat i l'espasa. La lluminositat de les sedes de Judith contrasta amb la densitat compacte de la llana que vesteix la serventa. Artemísia, presenta a Judith en plena acció ajudada per Abra, introduint un factor totalment original: la solidaritat femenina. Una solidaritat molt contemporània i que trobarem al segle XX en diferents obres de Picasso, com les Pageses d'Andorra i la seva evolució fins les Dues dones nues i les Demoiselles d'Avinyó. En el quadre de la Gentileschi, dues dones aparentment inofensives s'arremanguen plegades per acabar amb la vida del cap de l'exèrcit enemic. Judith, el decapita fredament. Judith i Artemísia, són una mateixa persona que es venja del militar Holofernes i del violador Agostino Tassi.

La pintora domina l'univers femení i temàtiques en les que la dona apareix amenaçada per l'home, com l'extraordinària composició Suassana i els vells (1610) realitzada als 17 anys i copiosament reproduïda a la seva darrera etapa napolitana. Un quadre original i efectista, en el que per sobre de l'aprenentatge caravaggesc i de la influència de Carracci, domina el seu esperit personal. El moviment i l'expressió de Sussana, els homes barbuts amenaçant-la, l'arquitectura clàssica, el cel ennuvolat i el cromatisme, els trobarem vint anys més tard al Rapte de les Sabines de Poussin (1634 i 1637), composició que al segle XX serà parafrasejada per Picasso. El pintor espanyol reinterpreta el passat clàssic integrant-lo en la seva obra.

Artemísia sol estar darrera les seves protagonistes, en esperit i en físic, establint una espècie de pacte morbós amb l'espectador que, contemplant a les belles heroïnes de la Gentileschi, tenia la il·lusió de veure a la pròpia artista nua. Una obra del seu període florentí (1613-1620) Autoretrat amb llaüt (1617) dóna a conèixer la seva imatge, tan similar a la de les seves protagonistes, i ens informa sobre les seves dots musicals. Artemísia s'havia traslladat a Florència, ciutat natal del seu marit, on va viure ofegada pels deutes, criant quatre fills, mentre pintava per els Medici i els nobles florentins quadres que difonien el caravaggisme a la capital toscana. L'artista encara tenia temps per relacionar-se amb Gal·lileu i trobar un amant, Francesco Mª Maringhi, el noble florentí amb el que mantindria una relació amorosa tota la seva vida. Aquest nou vingut a la troupe d'Artemísia, ben acceptat pel marit, va aportar el seu cercle d'amistats com a clients de la pintora.

De fet, Francesco Mª cuidaria dels fills d'Artemísia quan ella i el marit fugirien a Roma acorralats per la seva insolvència financera. En el seu segon període romà, Artemísia se situaria entre els millors pintors de la ciutat eterna. Còmodament instal·lada, havent-se desfet del marit i esperant l'amant, l'artista va començar a viure esplèndidament la seva plenitud personal i pictòrica. Sol·licitada per els prínceps de l'Església, nobles i ambaixadors, rebia costosos encàrrecs. Els poderosos cobejaven les seves heroïnes a les que la pintora comunicava l'opulència i l'abandó com només una dona apassionada pot transmetre. La seva Cleopatra (1620-5), avui a la Fundació Cavallini de Ferrara, supera l'erotisme místic de qualsevol Mª Magdalena del Tizià. La serp amb la que decideix suïcidar-se la reina d'Egipte, li mossega el pit mentre ella, mirant al cel amb els llavis entreoberts, es lliura al dolor, al plaer i al seu destí. Aquest generós nu de tres quart, només cobert amb una cabellera salvatge, una perla i un mínim vellut carmesí que li desvela el sexe, rep la llum divina exposat contra un fons tenebrós. Per a no ser captivada, Cleopatra, acaba míticament amb la seva vida de faraona i de deessa. L'homogènia qualitat del quadre exclou la participació del taller en una composició on la pintora ha desplegat totes les seves arts.

Havent passat dos anys a Venècia, Artemísia es trasllada a Nàpols on el virrei espanyol, el duc d'Alcalà, reclamava els seus serveis. En aquest fèrtil primer període napolità (1630-38) produeix obres per altars, així com noves i velles heroïnes: Dalila i Samsó (1635), La Nimfa Corisca i el sàtir (1635-40) o la superba Minerva (1635) que inspirarà a Goya quan pinti la Marquesa de Santa Cruz (1805). Artemísia, ja famosíssima, es carteja amb els Medici, amb el duc de Modena, amb els Este, amb Galileu i es fa desitjar per Carles I d'Anglaterra, abans de desplaçar-se al seu regne.

Del període anglès (1638-40) queda, a la col·lecció reial de Windsor, un deliciós autoretrat com Al·legoria de la pintura (1639-40) que recorda tant a la Sibil·la (1648) com a una filadora de Les filadores (1644-48) de Velázquez. Les coincidències entre les obres d'Artemísia i les del pintor espanyol van més enllà i és intrigant anar-les copsant en aquesta exposició. La presència d'Artemísia en la pintura de dos genis espanyols, Velázquez i Goya, tots dos amb estades a Itàlia, denota la consideració que gaudia la Gentileschi.

Artemísia tornà a treballar per Felip IV i per l'anomenada parentela (nobles col·leccionistes al voltant d'aquest rei del col·leccionisme) en el seu segon període napolità (1640-50) del que s'exposen a Milà versions de Betsabé al bany o de Judith i Holofernes. Les nombroses repeticions d'aquestes obres i d'altres, evidencia el treball de la pintora a partir de cartons mitjançant els quals reproduïa, tantes vegades com volia, la composició sobre noves teles. El dibuix del cartró estava perforat per petits punts que eren repassats amb pols perquè aquesta penetrés sobre la tela, copiant-ne l'estructura del cartró original. Aquest mètode facilitava el treball i ajudava a enllestir la feina. Les esmentades obres no tenen, però, l'autenticitat i la força de la primera versió, Judith decapita a Holofernes (1612), amb la que comença l'exposició i denoten una important participació del seu taller.

La triomfant Artemísia napolitana regenta una bottega desbordada pels nombrosos encàrrecs. La majoria d'aquestes peces queden, qualitativament, lluny de les esplèndides obres del període romà. L'Artemísia romana, retratada per Simon Vouet (Retrat d'Artemísia Gentileschi, 1626-36) amb paleta i pinzells, segura, forta, de mirada penetrant amb l'aire diví que segons Leonardo és inherent a l'esperit del pintor (pintora), s'ha imposat al món. Ha assolit un èxit amb el que ha transcendit a les divinitats en les que s'havia encarnat al llarg de la seva carrera. (A la il·lustració, Cleopatra).