IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

«M'han dit que ara escrius sobre les floretes», diu en Sergi Mas, tot murri. «Arbres, –corregeixo. – A part de la grandalla, tots són arbres». «A mi m'han dit floretes». «Algun amic meu?» –intento esbrinar. «Sobre els arbres, –continua l'escultor, de sobte pensatiu, – molt bé escrivia Guerau de Liost. El de La muntanya d'ametistes, ‘missal i llibre d'hores de la fe montsenyenca', com deia Josep Carner». «No l'he llegit». «Mira-te'l». I mentre ho rumio, em sorprèn regalant-me una postal de Nadal, una imatge d'un astronauta lauredià que guia l'estrella per a que porti als Reis Mags al lloc correcte. No se li nota, a l'astronauta, que sigui de Sant Julià (no porta cap signe identificatiu ni bandera andorrana) –però el seu autor m'assegura que ve de la Rabassa... Per cada Nadal, en Sergi Mas dibuixa una targeta per als amics. M'encanten. Arriba un visitant, i l'amfitrió em presenta: «Alexandra, una gran amiga, i no ho dic per la talla». «Ai Sergi, –penso, encara amb Guerau de Liost al cap, – «sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat». Arribo a casa, i el primer que faig és veure la relació que tenia el poeta del Montseny amb els avets.

¿Per què els avets?... No és que hagués parlat exclusivament dels avets, tot i que sí que els ha dedicat belles paraules. Potser el que li escauria més, com l'emblema, és el faig. ¿Recordeu? «El faig és gòtic com l'avet. / Mes l'avet puja fosc, aspriu, / sòbries les fulles, el tronc dret,/ car és d'un gòtic primitiu». Guerau de Liost té més tirada a un gòtic florent, o «renadiu», com llegim a l'altra versió del mateix poema. «Més joguinós que massa dret», el noucentista s'assembla al faig que «trèmul, somriu amb son fullatge transparent». Però els avets, me'ls havia reservat per celebrar el Cap d'Any: ja estava decidida a parlar-ne. A la meva infància, eren arbres de l'Any Nou, i per extensió, de Nadal (que a Rússia, se celebra el 7 de gener). Té sentit associar els avets amb la llegenda del naixement a l'establiu: tot i que són un símbol pagà del despertar de la natura, –com els tions–, a Europa, l'avet sempre s'ha considerat l'arbre de les embarassades i dels recent nascuts, un arbre amb poders curatius.

Com tots els arbres, l'avet s'ha arribat a consagrar als déus dels antics. A Atenes i Tràcia, les branques d'avet envoltades d'hedra es dedicaven a Hècate, una deessa lunar. Abans he dit que els avets no són un símbol idoni de Guerau de Liost: potser m'equivoco. El poeta –el de «la lluna, barraca barroca»– amb la seva riquesa de detalls, –és tan gòtic com el Barri Gòtic de Barcelona, un gòtic del segle XX que descriu Agustín Cócola en el seu llibre sobre la transformació de la Ciutat Vella: un nou gòtic sorgit del nacionalisme català, tots els seus elements presentats en la seva forma ideal medieval. Guerau de Liost té un cert estil rígid i allargat, amb equivalents poètics de rosasses i vitralls: «L'avet és gòtic com el faig./ Són les agulles dels cimals/ on de la llum s'hi trenca el raig./ Són les agulles sobiranes/ de les eternes catedrals,/ immòbils, pàl·lides, llunyanes».

M'identifico amb els avets. En Iago Andreu diu que el meu arbre protector, segons l'horòscop dels druides, és l'avet. El bloc on publico des de fa ja molts anys es diu Avet Verd. De fusta d'avet es va fabricar –com a ofrena a Atena– el cavall de Troia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.