Tinc un problema d'oïda, m'ho van trobar quan era petit, en les revisions mèdiques de l'escola, senzillament no sento els sons aguts amb l'orella dreta. La qüestió és que llavors jo era un bala perduda en els estudis, i els pares van trobar com podria haver-hi una relació entre la disfunció auditiva i l'escolar. Així varen trobar el mètode Tomatis, qui va provar científicament com el motiu pel qual cantants d'òpera que desafinaven en certs registres tonals, provenia per problemes d'oïda en els mateixos registres. Amb el que va concebre el mètode de l'oïda electrònica consistent en escoltar gravacions de música clàssica ampliant en la mateixa freqüència que falla el pacient. És una teràpia en el que actives la base neurofisiològica de l'oïda.

Total que un estiu sencer el varem dedicar a sessions musicals de música clàssica. Des de llavors els estudis van anar millor, i a més van provocar un punt d'inflexió més profund en la meva vida, i és l'amor per la música clàssica.

Però la música, com a tota cultura necessita d'ensenyaments per a ser ben apressa. És per això que certs programes musicals de la ràdio com de la televisió són tant summament interessants.

Deixeu-me d'estacar-ne tant sols un parell de la televisió. Un és La boîte à musique de la France 2, portada a terme de forma tant personal com pedagògica per Jean-François Zygel, que explica les músiques com els instruments del barroc, el clàssic, com el jazz. Un altre és el programa de TV3 Opera en texans, el qual es basa en explicar-nos en cada programa una òpera diferent.

El cap de setmana passat van reemetre les sessions de la primera temporada, amb el que vaig poder aprendre l'obra del Pagliacci, els pallassos de Ruggero Leoncavallo. L'han arribat a interpretar tenors com Josep Carreras, Plàcido Domingo o el mateix Luciano Pavaroti. El curiós és que quan l'escoltes per primera vegada, la melodia la reconeixes de seguida perquè l'han referenciat en escenes molt diferents des dels dibuixos dels Simpson fins a pel·lícules, i també els mateixos Queen a la seva famosa cançó Bohemian Rhapsody.

De la mà dels que ens saben, i d'aquest programa, em vaig interessar per la seva lletra, pel llibret de l'òpera. Aquest conté un pròleg, en el que ens fa recordar com la peça no és només de pallassos, sinó que els pallassos són també persones que senten, riuen i ploren.

Amb tot, i encara que passin moments durs d'angoixa i tristor, ells han de continuar, s'han de posar el vestit, maquillar-se i transformar en bromes l'angoixa i la tristor. Acabant el primer acte amb un fantàstic «Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto! Ridi del duol, che t'avvelena il cor!»:

Així que encara que en aquestes festes no tot siguin bones notícies i que l'any no hagi anat com haguessin desitjat, no deixin de somriure i començar amb il·lusió el 2012.

Per a més informació consulti l'edició en paper.