• Són festes de cançons repetitives de pastorets i dimonis escuats i de calendaris amb gent nua

Foto: NOE

No hi ha manera. Cada any dic que faré les compres de Nadal amb previsió i com cada any acabo corrent a l'últim moment. El centre comercial m'acull amb sintonia de nadales. Quan hi porto una estona, m'adono que són quatre cançons que es repeteixen. Mentre agafo la llet condensada, l'oli d'oliva, el cafè, els cereals i la sal, miro el rellotge. Les quatre duren 12 minuts. A banda de ser més de bar que de muntanya i de lletres més que de ciències, calculo que cada nadala deu sonar cinc vegades cada hora. Això vol dir que el treballador que fa les seves vuit hores ha escoltat les nadales 40 vegades amb la qual cosa surt de la feina pensant que els pastorets que han anat a Betlem a adorar el jesuset nuet, nuet s'han trobat que el nadó ja és el cosí del Zumosol, que les vaques, en comptes de ser al pessebre, ja són en format safata en una nevera de congelats de la BonÀrea, i que el peixos de tant beure al riu ja han arribat al coma etílic. Havent-hi cançons com el Jingle Bells de Diana Krall o El espíritu de la navidad de Los Planetas, els comerços continuen amb els seus fils musicals de nadales que t'afusellen la voluntat, s'incrusten al cervell i et sotmeten a un estrany eco mental que barreja fum, fum, fum, pastorets, dimonis escuats, ovelletes, desembres congelats i tra la li, tra la la i dring-dring-droooong.

El comprador s'hi està una estona i marxa però el treballador pateix una tortura lenta i refinada estil Guantánamo, amb el sol recurs d'intentar deixar la ment buida, com Sergio Ramos o com un caganer del pessebre, silenciós i discret que va fent la seva, aliè al que passa al seu voltant, en aquest cas les nadales. Han de patir un dany psicològic irreversible com si m'haguessin vist a mi, sense jersei de ratlles i despullat en el calendari Pirelli 2012 en comptes de la Kate Moss. Perquè la fal·lera crononudista també forma part de la litúrgia nadalenca; com els guanyadors de la grossa de Nadal que surten a la tele dient que en veure el número van tenir un pressentiment, quan jo, l'únic que intueixo davant la visió d'un dècim és que, si el vull, hauré de pagar 20 euros. Són dies de sopars d'empresa, d'amics invisibles, d'anuncis de perfums amb veus càlides i sedoses que semblen la de la cambrera del Tu Tries de la palanca de Noves quan et demana què vols prendre i, és clar, dels imitadors del Full Monty. Bombers, peixateres, informàtics, castellers, estudiants, esportistes, jubilats, fusters o mecànics mostren els seus cossos Danone o les seves pelleringues, ben dignes, això sí. També hi ha els jugadors de futbol d'algun equip de la cinquena categoria territorial andalusa que es despullen en un calendari per recaptar quatre euros. El que ignoren, és que vestits i, sobre un terreny de joc, mai no seran Messi, i despullats mai no seran el Hugh Jackman. Per això els sortiria més a compte rifar una panera de les de tota la vida amb torró El Almendro, cava Canals i Nubiola, paté la Piara i bombons Suchard que exhibir les seves limitacions a no ser que utilitzin el senyor Photoshop. Ho va fer la Terelu Campos en una sessió fotogràfica a la revista Interviu i la realitat, sense additius, en unes vacances recents en bikini a Hawai demostra que el cos humà sovint, en comptes d'un 60% d'aigua, el té de cel·lulitis.

No comercialitzo flors de Bach o llibres d'autoajuda, ni he tornat d'un viatge iniciàtic a l'Índia, però penso que és més creïble que un tronc de fusta amb barretina cagui un iPad o una BlackBerry i no pas que, el que ensenya una actriu o una model en una foto, no sigui fruit del retoc informàtic. Aquesta abundància de calendaris despilotats i de nadales repetitives de grans magatzems fan que cada cop apreciï més les tradicions nadalenques canòniques com la missa del Gall i les laiques com la loteria, que els nens tinguin vacances i els adults no, o els dinars i sopars en família, malgrat les amenaces apocalíptiques en format article de premsa d'un naturista amb anuncis de disminució de les facultats mentals i morals, masses pútrides, alè ofensiu, gormanderia, embriaguesa, oblits i falta de memòria.

Ho sento però amb l'edat m'he tornat més festiu que caparrut, i com que sóc epicuri de mena, tota celebració que comporti menjar i beure em fascina. Per això la tradició que més m'agrada del Nadal són els dinars dels dies 25 i 26 de desembre. I aquella ingesta de bicarbonat com quan era adolescent. Després va ser la sal de fruites Eno, l'Alka Seltzer i ara és el Vichy Celestins perquè no em vull descordar el botó dels pantalons que em comencen a estrènyer i amenacen amb rebentar després de l'ultracalòrica i multienergètica escudella, de la carn d'olla i de les taronges farcides. Perquè encara em caurien i faria un full monty involuntari mentre canto El noi de la mare o Allà sota una penya. Les vaig aprendre de memòria mentre comprava al centre comercial. Eren dues de les quatre que es repetien constantment. No canto bé. I diuen que guanyo més vestit que nu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.