• La mendicitat indígena a Bolívia mostra l'extrema pobresa del país durant aquestes festes

A dos dies de Nadal, milers d'indígenes, procedents de les zones més remotes de l'altiplà bolivià, omplen els carrers de la Paz per demanar diners, roba i joguines, mostrant una de les pitjors cares de l'extrema pobresa al país.

El nombre d'indígenes que ven dolços als semàfors o demana almoines a la vorera ha augmentat notòriament, però el més cridaner són els nens que ballen ritmes andins i fan sonar amb monotonia les seves petites guitarres de fusta.

Molts d'ells no parlen castellà i els que sí, generalment els membres més joves de les famílies, ho fan de forma elemental.

Les migracions per Nadal pràcticament es van institucionalitzar, prova d'això és que l'Alcaldia de la Paz ha habilitat un alberg a l'estació d'autobusos perquè dones, nens i ancians pernoctin durant la seva estada en aquesta caòtica ciutat, situada a 3.600 metres d'altitud, que viu ara la seva època plujosa.

Es tracta d'un espai fred de sostres alts, ple de senzills i petits matalassos posats directament sobre el terra i envoltats de sacs que amaguen els objectes acumulats per aquestes persones en la seva recerca diària d'una mica de valor amb el que tornar a la seva terra.

En l'actualitat, l'alberg de la terminal allotja a 110 nens i 120 adults, però desenes més de desemparats pernocten en altres espais, mentre que uns altres ho fan als carrers.

Quan acaba la jornada de mendicitat, coincidint amb els últims rajos de sol, ancians, dones i nens comencen a arribar a aquest racó de la terminal d'autobusos, al centre de la Paz, a l'espera que els responsables obrin les portes del refugi.

El metge Juan Ortiz, responsable d'un petit ambulatori situat enfront del refugi, i que atén a aquestes persones cada any a la seva arribada a la Paz, va dir a Efe que aquestes migracions no solen realitzar-se de forma independent, sinó que existeix una organització en les comunitats d'origen per a això.

Fins i tot, va assenyalar Ortiz, els diners que els indígenes obtenen aquests dies va destinat a un fons comunal als pobles d'origen, principalment en els departaments andins de Potosí i Oruro, per finançar la producció dels seus cultius i altres despeses comunes.

A causa d'aquest sentiment d'organització comunitària tan arrelat, no és estrany que els captaires adults arribin amb nens «prestats» per altres famílies, sabent que la seva presència desperta un major sentiment de solidaritat a la Paz, seu del govern de Bolívia, encara que no és la seva capital, que és la ciutat meridional de Sucre.

A la caiguda de la nit, una d'aquestes dones espera que arribin els responsables del refugi per demanar un racó on dormir, al costat de tres dels seus fills, asseguda al terra i envoltada de bosses que alberguen els primers estris que ha aconseguit recaptar en una jornada de fins a 12 hores als carrers.

Vestida amb robes tradicionals, una faldilla d'un morat intens, una brusa rosa, manta grisa sobre les espatlles i un barret de palla, la dona diu a Efe que és el segon any que arriba a la Paz, on passarà dues setmanes venent «pastilles» (xiclets i dolços) als semàfors, i acudirà als repartiments de roba i joguines que organitzen diferents institucions.

Al costat d'aquesta dona i els seus fills, rostres ancians que no ho són tant, esquerdats per les dures condicions de l'altiplà esperen també l'obertura del refugi, asseguts a la vorera mentre masteguen fulla de coca i estenen els braços als transeünts a la recerca d'una almoina.

La realitat dels indígenes que migren per mendicar és feridora i mostra una de les facetes més dures de la pobresa a Bolívia, encara que en els últims cinc anys es va reduir del 60 al 49 %, mentre que la pobresa extrema va baixar de 34 a 25,4%, segons dades de la CEPAL.

Per a més informació consulti l'edició en paper.