• Anar a peu del centre de Sant Julià de Lòria fins a un centre comercial pot ser tota una aventura

Els caps de setmana són petits tasts de felicitat, com els que té el creient quan se li perdonen els pecats i se l'imposa una penitència. Com la d'anar a peu un dissabte al vespre del centre de Sant Julià de Lòria fins al centre comercial Sant Eloi sota un fort vent i molt fred. És desavinent i inhòspit com el Comala del Pedro Páramo o com aquella terra de ningú en versió teatrera de Harold Pinter. Aquell territori on ens enfrontem a l'absurditat i la grandesa d'estar sols, sense cap lloc on aferrar-se més que a la idea de la solitud extrema. Cal ser tan fort com l'Olivia Dunham de la sèrie de televisió Fringe, i sempre tinc la sensació, travessant una benzinera, el cementiri vell, o la vorera del solar on aparquen els clípols, que he marxat de casa dient que anava a comprar uns paquets de neules i que puc acabar despertant-me a la hisenda d'un narco marbellí, amb dos travestís tailandesos i patint una quàdruple hemorràgia rectonasal o amb un ronyó menys. Per sort hi ha altres intrèpids exploradors, com jo, que desafien els elements i els perills carregats amb bosses del River, del Sant Eloi i fins i tot del Leclerc-Punt de Trobada, cosa que dóna un plus d'emoció ja que en arribar a casa seva es deuen sentir com Amundsen en culminar el seu periple al Pol Sud. A mi m'espera, si torno i no acabo a Marbella, una pizza tunejada de Casa Tarradellas, les del macro anunci de tres minuts a TV3 i que reviu un instant tan crucial de la humanitat com és la institució de l'eucaristia.

A casa, les prepara la meva dona agregant elements diversos a l'equipament de sèrie i aquesta pizza, malgrat els greixos saturats i els additius que conté, té el poder de la comunió ja que agermana els gustos de tots els membres de la família.

D'anada a la recerca de les neules, una sorpresa: una gran botiga de venda de caiacs. La reflexió sobre els motius que han portat a obrir un comerç com aquell en aquella zona evita que em sentís en el fons de l'abisme, pobre mortal i infortunat com escrivia Jean-Jacques Rousseau a Rêveries du promeneur solitaire i que pogués arribar als grans magatzems glaçat però sa i estalvi. Torno amb les neules convencionals i de xocolata blanca de Sant Tirs encara que ara les fabriquen a Puig-reig i no al Pla, la població de l'Alt Urgell, no el partit que es vol refundar via sopars. La deslocalització ha afectat a les neules artesanes o potser pel fet de tenir millors comunicacions o un local més gran per fabricar-les. No tinc temps de pensar-hi perquè veig un Pare Noel que ve caminant cap a mi. Probablement sigui una iniciativa de la botiga de caiacs, de l'Associació de Comerciants i Empresaris Lauredians perquè coincideix amb el sorteig de dos vehicles, o d'Andorra Telecom que ja ha activat el telèfon del Pare Noel. Després de la davallada dels sopars d'empresa, dels lots de Nadal en aquests temps difícils, necessitem creure en alguna cosa encara que sigui Santa Claus, els Reis Mags, no els d'Espanya, la loteria o el Pare Noel.

Aquest que desafia el fred de Sant Julià de Lòria potser forma part de la nova campanya del Partit Socialista de millorar la comunicació i d'acostar-se a la ciutadania. Va de vermell, i en una entrevista a la contraportada d'aquest diari firmada per Eva Arasa, la consellera general socialdemòcrata Rosa Gili explicava que va començar la seva carrera política, argumentat al pati de l'escola, que el Pare Noel existia. Aquest mateix mes de desembre, Robin Robinson, la presentadora de l'informatiu de nit de Fox News Chicago, va dir tot el contrari que la política d'Escaldes-Engordany. O sigui que el Pare Noel no existia, conclusió lògica en un país, com els Estats Units, en què un individu amb la campaneta que feia dring dring i cridant ojoo ojoojoo ojooojoo va assassinar nou persones a Califòrnia. No m'estranya que alguns nens es puguin espantar quan se'ls acosta aquest home amb la immensa barba blanca. A mi realment no m'han espantat mai perquè sóc d'una generació que va créixer llegint els llibres dels Set secrets i d'Els cinc d'Enid Blyton, que era alcohòlica, admiradora d'Hitler i mala mare, i els llibres de Salgari que es va tallar el coll després de deixar per a la posteritat el personatge de Sandokan que era un autèntic masclista. Era també aquella generació que anava al cinema dels Salesians a veure Beau Geste i Tom Sawyer amb la seva particular manera de relacionar-se amb els àrabs i els indis respectivament.

Ja quasi arriba a la meva alçada el Pare Noel. Porta un sac i em pregunto si estarà afiliat a un sindicat. Si n'hi ha dos d'agents de policia i tres de funcionaris de presons no és agosarat pensar que en pugui haver-hi un de pares noel. Toca la campaneta i es disposa a dir-me alguna cosa. Espero una gran revelació i igual m'anuncia que el Govern en una acte sense precedents i que canviarà el curs de la humanitat, ha pres una decisió que serà històrica: que el dia de Nadal sigui festiu. No pot ser. Primer perquè aquest dia ja és festiu i perquè aquest Govern no pren cap decisió. El Pare Noel em mira i em diu: Bon Nadal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.