• El llarg part del nou Govern i el silenci de Rajoy propicien descarades punyalades

Hi ha moments en què un no sap molt bé si el que circula respon a successos reals, a especulacions irreals o maniobres orquestrals en la foscor, en aquest cas jo diria maniobres ministrables a la foscor. El llarg part del nou Govern i el silenci obsessiu de Rajoy fins que anunciï urbi et orbi el seu nou elenc ministerial propicien descarades autopromocions, conspiracions subterrànies i punyalades de la pitjor espècie d'enemics, com va dir, crec, Helmut Schmidt, és a dir , els correligionaris.

Tinc per a mi que alguna cosa d'això últim està passant amb alguns dels que han estat homes i dones de confiança de Mariano Rajoy i que semblen cridats a molt o bastant alta volada. Qui té enemics interns i està a punt de ser dotat d'un considerable poder experimenta ara l'atac solapat dels qui no volen veure'l encimbellat i dels que temen els raigs iracunds de l'imminent poderós. Es filtren coses diverses, s'exageren esdeveniments, es relacionen peres amb pomes perquè Rajoy prengui nota a l'hora de la designació. Es fan declaracions de doble sentit i a les redaccions d'alguns mitjans arriben exclusives que potser no ho siguin tant, o que depèn de com es presentin, ja se sap. El cas és descavalcar a qui pot resultar incòmode.

Fa temps que defenso que els periodistes troben les seves exclusives en fonts poc ortodoxes: amant despitat, comptables als quals no s'ha pagat,vendettes llargament acaronades o rivalitats comercials fan que alguns dels grans scoops informatius arribin fins als titulars. La principal missió del periodista rau, llavors, no a analitzar la major o menor puresa de la font, que això és irrellevant, sinó a comprovar la veracitat del que es llança contra algun o alguns.

Tinc per a mi que desvetllar ara, com s'ha fet, que un ministrable –o similar– va signar o no un contracte amb Iñaki Urdangarín perquè el gendríssim promocionés la realització d'un esdeveniment esportiu a València no té res a veure ni amb el cas Gürtel –el que és obvi– ni amb les activitats abusives de l'encara duc de Palma. Ni, menys, amb la integritat de qui va signar. Però, és clar, es tracta de llançar un dard contra González Pons, en aquest cas el signant des de la Generalitat d'un contracte amb el duc, perquè ha estat una de les estrelles fulgurants de l'activitat del PP en els últims mesos: si es frena la seva carrera política, millor per a alguns, que sembla que el consideren un perill per les seves carreres.

Conec a González Pons des de fa temps. Fins i tot vaig signar amb ell, al seu dia, un conveni per realitzar un congrés de periodisme a València (espero no ser inclòs en cap trama per això). Sempre li he tingut per persona compromesa amb l'auge de la seva terra i incapaç de vendre's per plat de llenties algun: simplement, això és una cosa que no li interessa. De fet, mentre va ser conseller, la Comunitat Valenciana va gaudir d'una imatge que després, parcialment, crec que ha perdut, les circumstàncies eren altres i el carisma d'aquest polític no és fàcil d'igualar.

Comprenc que és difícil sortir indemne dels diversos tirotejos als que el destí de ser una estrella rutilant està sotmès, ja sabem que qui prem el gallet i qui posa la bala no és el periodista que signa una informació. Però jo no voldria, ni per acció ni per omissió, deixar de defensar a qui penso que és un enorme polític i una persona honrada. Entre moltes altres sobre les quals, més o menys subtilment, cau ara el foc granejat dels que s'escuden falsament en la lluita contra la corrupció i el que fan és precisament el contrari.

Per a més informació consulti l'edició en paper.