Al meu parer les cimeres de Durban, sobre el canvi climàtic, i l'europea per l'euro són l'exponent del món materialista que ens toca viure. Durban, que representa un retrocés sobre Kyoto, és l'hereva de les anteriors cimeres on fracassa al decidir que fins el 2020 no hi haurà compromís per reduir les emissions de CO2 quan ja serà massa tard. L'estretor de mires i l'egoisme de les grans potències com són USA, Rússia, el Japó, Canadà i també la Unió Europea fa que la crisi climàtica passi a un terme secundari i no es donen compte de la necessitat urgent de canviar de model de desenvolupament, energètic, urbanístic i de mobilitat. Només cal tenir ulls a la cara per veure per exemple el Pirineu, que a l'hivern no neva com abans i que a l'estiu quasi no plou. A molts llocs del Planeta Terra hi trobem sequeres, tempestes, huracans, terratrèmols que produeixen fam, inundacions i destruccions que pateixen les persones més desfavorides, les més pobres. En canvi els països rics que són realment els responsables de la situació miren cap a un altra banda, fent costat als lobbies econòmics i energètics que controlen l'economia mundial.

A Europa la situació és complexa i molt delicada, complexa perquè la Unió Europea no està assentada en la base d'una federació d'Estats Europeus i delicada perquè hi ha uns 23 milions de persones aturades i milions de pobres o en el risc de ser-ho. La cimera europea a Brusel·les ha estat també una oportunitat perduda a l'adoptar les mesures neoliberals de tendir al dèficit zero que castiga automàticament els països que no poden complir. No es pot salvar Europa castigant als seus habitants més febles, amb el perill que suposa l'increment de les desigualtats. Ha primat el diktat de Merckel i de Sarkozy que són els que tallen el bacallà i que han fet ballar els altres països al seu so. El que em preocupa és que anem cap a una Europa de dos o tres velocitats pel que fa a l'euro o a la participació en la unió fiscal. Amb una Europa del nord i del centre, rica i desenvolupada, i una Europa del sud perifèrica i empobrida per les polítiques imposades. Jo no vull això, doncs em vaig creure i encara ho crec que la moneda única era un pas important per superar precisament aquestes diferències i que l'euro era el camí cap una Europa més justa i més solidària.

Per a més informació consulti l'edició en paper.