Utilitzant per primera vegada el seu dret a veto, divendres passat Gran Bretanya es va despenjar de l'acord entre els països membres de la UE, en la que van establir les bases d'una política fiscal homogènia amb un estricte control als pressupostos com als deutes dels estats membres, com a pas obligatori per sortir de la crisi.

Gran Bretanya es va aïllar per dues qüestions de pes, d'una perquè no té l'euro com a moneda pròpia i l'altra per defensar els interessos de la indústria financera britànica, l'anomenada City, capital del món de les finances, doncs una de les mesures que sonen com els cants de sirena és l'anomenada taxa Tobin, amb la imposició d'una taxa als moviments de capitals.

Aquest euroescepticisme ha estat molt criticat pels altres països europeus, com pel partit laborista britànic, que per cert està liderat per Ed Miliband, un jove polític que només amb 41 anys és qui va substituir l'exprimer ministre Gordon Brown, donant prova com la renovació dels líders polítics no tant sols resulta necessària després de les derrotes electorals sinó que també que es pot fer possible amb un relleu generacional, quelcom que en el Partit Socialdemòcrata d'aquest país no ha acabat d'entendre ni després d'una segona desfeta electoral.

L'aïllament britànic només es pot assumir si el país té una riquesa capaç de superar un entorn de crisi com l'actual, i d'això en dóna fe el PIB, i així ho mostren els darrers resultats del PIB del 2011, que aquesta setmana ha publicat Eurostat.

El que més destaca dels resultats és el posicionament de Luxemburg, que surt amb la renda per càpita més alta. La publicació és molt visual, doncs utilitza una unitat monetària artificial, en la que s'eliminen les diferències de nivell de preus entre els països, l'anomenada «paritat de poder adquisitiu». Establint la mitja de la UE en 100, Luxemburg es troba en 271, seguit d'Holanda en 133, mentre que Alemanya està en 118, França 108 i Espanya en la mitja europea dels 100.

Ambdues notícies venen a col·lació per entendre la ratificació de l'acord de l'Euro que Andorra va rubricar el mes passat. Andorra no té la fortalesa econòmica per mantenir-se al marge de les directives europees, a l'igual que tos els països que en són membres i que tenen l'euro per moneda.

Per aquest motius, tant el governs del PS com de DA han actuat amb prudència i valentia a l'assumir l'acord monetari. Potser de restar al marge haguéssim disposat de més llibertat d'acció, però el cert és que el sector financer no pot continuar creixent com a refugi fiscal, ni com a refugi monetari. De treballar per desenvolupament de les lleis per disposar d'una plaça financera veritable, aquestes haurien d'anar més enllà de la banca privada.

Així que si volguéssim, el sector financer té molt camí per recórrer, mentrestant però hem de continuar treballant pel turisme del qui depenem directa o indirectament la majoria dels establiments del Principat.

Per això, ha estat tant decisiva la darrera campanya d'Alguna cosa es mou a Andorra. Actuar en un dels mesos de més baixa afluència turística ha permès corregir el pont de la Puríssima tant desencantat que hem tingut aquest any sense una espurna de neu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.