• No siguem massa apocalíptics i confiem que els mediocres que governen trobin un camí de supervivència

Tots diuen, en to cada dia més apocalíptic, que el partit que es juga ara a Europa és decisiu. O més Europa, o Europa esclata. O es reforça l'euro, o adéu a la moneda única, amb tot el que pot passar si tornem als esquemes dels anys noranta, i vagi vostè a saber què és el que pot passar, que en això tampoc hi ha consens. El problema és aquest: que els dos «grans» volen imposar als altres –i no parlem solament dels membres del «club UE»–, integrants del Vell Continent una disciplina que és «la» disciplina franc-germana. Una política tranquil·la, però terriblement tossuda, i un descregut ambiciós s'han convertit en els nous amos del Sacre Imperi, han decidit demolir els fonaments que va imposar el Tractat de Lisboa –ben precari i efímer Tractat, per cert– i establir un ordre nou, que a ells els beneficia i amb el qual tots els altres hem de conformar-nos per evitar mals majors. I, clar, ja s'han produït les primeres dissensions: especialment la de Gran Bretanya, que ha tornat al seu «esplèndid aïllament», o tal vegada mai no el va abandonar.

Però a la majoria, i per descomptat a Espanya, pot ser que no ens quedi un altre remei que ser vagons de la locomotora. Esplèndid panorama, és de témer, per incrementar l'euroescepticisme ja rampant en tantes altres instàncies. Però, aquí i ara, no crec que sigui convenient incidir en qualsevol postura antieuropeista, perquè crec, al contrari, que Europa és necessària per a Espanya, encara que no sigui, no hagi de ser, l'única solució per evitar el retorn a una autarquia suïcida: cal obrir-se a altres opcions no alternatives, però sí complementàries, com la de la comunitat iberoamericana.

Cert que la Unió Europea està afligida no d'una crisi econòmica, sinó d'una enorme crisi política, que és, sobretot, la que propicia la mala situació econòmica. Aquells grans líders de la Comunitat Econòmica Europea de fa vint anys han estat substituïts per polítics febles. I per buròcrates incapaços que han estat col·locats en els seus llocs per aquells polítics febles: ¿quins títols té Herman van Rompuy, per exemple, per pretendre presidir, ni més ni menys, la Unió Europea? No han sabut gestionar una crisi forjada als Estats Units i de la qual Amèrica del Nord a poc a poc es va lliurant, després d'haver-nos-la exportat, per dir-ho en termes simples. Tampoc han sabut vèncer les perfídies d'aquestes instàncies supranacionals, d'aquestes agències de qualificació que s'emparen en el terme inaprehensible «mercats», per marcar el seu propi ritme. Per no saber, no han sabut ni fer la guerra al règim injust de Líbia, ni ajudar a les naixents democràcies al nord d'Àfrica, aquesta veïna que de sobte se'ns ha tornat islamista, amb tot el que això pot arribar a significar.

A la cimera dels conservadors (que governen en gairebé tot el Vell Continent) de Marsella, no hem sentit més que laments, cruixir de dents i admonicions, destinats més aviat a atemorir als «dissidents» que es resisteixen a admetre els durs termes del «merkozyrat» que a descriure una situació de manera objectiva. No hem sentit massa idees, la veritat. En el camp socialdemòcrata, ara més aviat condemnat a l'oposició, només silencis. Ningú sap, sembla, diagnosticar precisament els motius i progressos d'aquesta crisi, ni com sortir d'ella si no és imposant estrictíssimes regles de control pressupostari i austeritat que causaran encara més desocupació, i no solament, per cert, a Espanya. És la primera conclusió que es treu de la sessió inicial –una llarguíssim sopar, que va concloure a les cinc del matí– de la decisiva «cimera» de Brussel·les, una «cimera» que es va durant el cap de setmana.

Però, en fi, és Europa, l'Europa que tenim i no, segurament, la que van somiar aquells pares fundadors Adenauer, Monnet, Schuman, De Gasperi, els esforços dels quals van culminar en el Tractat de Roma, el 1957. Des de llavors, molta aigua ha corregut sota els ponts i la unitat europea ha experimentat adhesions, moments de glòria... i d'enorme perill, com el d'ara. Els espanyols, que tant sofrim fins a ser admesos en el club, hem deixat passar diverses ocasions de tenir una veu que s'escolti en el Vell Continent, com hem perdut l'oportunitat de jugar més a fons la basa llatinoamericana, que aquí estava i segueix estant.

Una política exterior que ha anat degradant-se, que no ha sabut anar-se acomodant a les circumstàncies canviants d'un món que entrava en una nova era, ens ha anat col·locant en el racó: ¿com ha estat possible una Trinitat Jiménez en el Ministeri d'Exteriors? ¿Com aquesta falta d'iniciatives, aquest empetitiment davant dels seus col·legues europeus de José Luis Rodríguez Zapatero? ¿Com aquesta desídia de l'oposició en els temes internacionals?

Tremenda l'oportunitat i el repte que té davant seu Mariano Rajoy. Cal reconèixer que, almenys ara, ha sabut agafar el toro per les banyes, s'ha plantat, per fi, on s'havia de plantar –quants disgustos s'ha emportat el secretari general del PPE, López Istúriz, davant la galvana de Rajoy a l'hora de contactar amb els líders europeus de la seva pròpia franja ideològica– i s'ha posat, quin remei, a les ordres de qui s'havia de posar, mentre que a qui li toca assistir a la «cimera» de Brussel·les en representació d'Espanya, Zapatero –quin remei també– se li quadrava. Ja era hora d'aquest acoblament, d'aquest pacte nacional, davant els perills que vénen de fora... i de dins.

Però, és clar, el repte va molt més allà de la frontera pirinenca; els espanyols ja no podem seguir mirant-nos el melic, com si fóssim els únics responsables del que ens ocorre. Veurem les conseqüències d'aquest cap de setmana a Brussel·les, una capital que ha deixat de ser, excepte en allò simbòlic, el centre d'Europa. Ara, les coses es couen a París i a Berlín. No, per descomptat, a Londres ni, menys encara, és clar, a Roma o a Madrid. O als països nòrdics, feliços i aliens a tot protagonisme en la seva freda llunyania. Però serà a Brussel·les on la parella de moda imposi, ja mateix, la seva llei. Que acabarà imposant-la, perquè ningú té iniciatives, ganes, força o influència per a una altra cosa. Després d'aquest «annus horribilis» 2011, que ara els comentaristes començaran a disseccionar com l'últim en el qual vam ser els confortables, bonassos, bon vivants, despistats, membres del club, res tornarà a ser com abans. Això és, em sembla, l'única cosa que ara com ara està clara.

Només cap esperar, creuem els dits davant el que aquest cap de setmana ha començat, que el que se'ns tira damunt, sigui o no per la nostra culpa, no sigui massa dolent: alguns, sens dubte exageradament, parlen ja de Quart Reich, encara que, i damunt sospiren amb alleujament, sense botes, ni bigotet, ni esvàstiques. Uns altres pensen, potser amb major encert, que s'ha accelerat la caiguda de l'Imperi Romà, després del qual, no ho oblidem, va venir aquesta Edat Mitjana bàrbara, empobrida i convulsa. No siguem, en fi, massa apocalíptics i confiem que, encara que sigui a empentes i rodolons, els mediocres que governen a aquests europeus que fa un any, solament un any, encara se sentien els amos del món, trobin un camí de supervivència. Sí, de supervivència. Ni més ni menys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.