Fa un milió d'anys ens deien euro-escèptics i ens acusaven de gairebé tot, només perquè defensàvem que la idea mítica d'una Europa unida no podia començar a construir-se sobre fonaments únicament econòmics, mercantils, monetaris. Però tractar d'anar més enllà –i aquesta era la meva visió personal– seria molt difícil perquè el passat, tan gloriós com infame, ens pesava massa individualment i el present era excessivament desigual. Perquè Espanya entrés en el distingit club, se'ns van demanar garanties i condicions que amb el sacrifici de tots complim. I ens va anar bé. Després es va obrir la veda i de la mà d'Alemanya van entrar molts països de l'Est, tal vegada de forma precipitada. Teníem un moneda única però aquí s'acabava l'invent perquè ni els salaris, ni les pensions, ni la fiscalitat ni res de l'entramat econòmic-social que envolta al símbol que és en definitiva la moneda, era igual per a tots i fins la Gran Bretanya havia fet valer el seu poder perquè se li consentissin tal vegada massa coses.

Se suposa que aquells vents van convertir en tempestat la crisi que ara vivim i que obliga a «reinventar-se» contra rellotge aquesta desigual Unió Europea. El problema és el tsunami de la crisi, clar, però com sempre passa amb aquestes desgràcies, el que s'ha posat al descobert és la feble realitat dels fonaments de la Unió. ¿Què hagués passat si aquesta Unió no hagués existit? Segurament els més febles haguéssim sofert molt més, però la pregunta que caldria fer-se no és aquesta sinó la contrària: ¿què hagués passat si la Unió Europea s'hagués aixecat sobre realitats socials i no només sobre interessos mercantils? Doncs tal vegada els vents no colpejarien tan forts.

Però aquestes hipòtesis són ja absurdes. Estem on estem i cal enfrontar-se a la realitat i tal vegada aquesta necessitat de «reinventar» la Unió sigui una oportunitat per fer les coses millor. La Gran Bretanya, diuen en el Continent, es torna a aïllar d'Europa mentre que els britànics opinen que és el Continent el que s'ha aïllat de la Gran Bretanya –mentre l'alcalde de Londres clama per sortir-se definitivament de tot el que faci olor d'Europa. Allà ells, però jo no els posaria molts impediments. Ara del que es tracta és de confeccionar un altre vestit per a tots i no d'apedaçar-ne un que ja no serveix. ¿Em serem capaços? ¿Tindran els governs dels països més forts l'altura de mires de pensar en algú més que en ells? Impressiona que la intel·ligent i atractiva directora del Financial Estafis en la seva edició nord-americana, Gillian Tett, afirmi rotunda que espera que «Espanya s'hagi preparat per tornar a la pesseta». Déu la confongui, perquè això si que seria un desastre per a tots.

Per a més informació consulti l'edició en paper.