• En temps del pla Marshall la política no castigava els pobles pels seus governants

Abans que aparegués la crisi, Espanya tenia un superàvit superior al tres per cent. Això passava fa menys de tres anys. És cert que el superàvit es va esfumar ràpidament davant d'una valoració equivocada i irresponsable de la situació econòmica. Aquelles alegries del regal fiscal de quatre-cents euros. Aquella tossuda pretensió que això era una desacceleració econòmica.

També és cert que Alemanya i França van ser els primers a sortir-se'n, de la disciplina fiscal de Maastricht. Llavors no va haver-hi sancions; senzillament ens vam haver de conformar amb la bestreta del matonisme franc-alemany que ara es mostra amb tota nuesa.

L'excanceller Helmut Schmidt ho va dir fa uns dies al congrés del SPD alemany. Cada vegada que Alemanya ha volgut imposar les seves tesis a Europa hi ha hagut un cataclisme; el veterà i venerat polític alemany va recordar la història de la fundació de la Unió Europea i el paper que Alemanya, fins a l'arribada de la cancellera Angela Merkel, ha jugat en la construcció d'Europa: cooperació, solidaritat i convenciment.

El pitjor del directori franc alemany és que ni tan sols es molesta a intentar dissimular per fingir voluntat d'enteniment i de pacte. L'empassa-te-la alemany amb el paper de Sarkozy com a escolanet d'aquesta cerimònia és difícilment suportable des de l'esperit democràtic europeu. És un actitud autoritària i prepotent, ofensiva des del menyspreu cap al sud.

El temps ha esborrat els efectes tel·lúrics del pla Marshall. Llavors la política i l'economia no castigava als pobles en funció dels errors dels seus governants. Als alemanys de la postguerra no se'ls va declarar hereus universals de les calamitats del nazisme. Senzillament es va responsabilitzar als nazis per la tragèdia generalitzada d'Europa i es va ajudar als supervivents a reconstruir Alemanya. I, per descomptat, van aprofitar l'oportunitat.

Ara, decretats com a vagues els habitants del Sud, que s'han deixat els queixals en el camí del seu intent de progrés, se sotmet als seus ciutadans a una purga de Benet sense ni tan sols permetre'ls dissimular la humiliació de ser governats des de Berlín sense cap mirament. La nostra esperança és que ens deixin sacrificar-nos prou per ser admesos de nou en l'Europa de la primera velocitat.

I la por ha fet la resta del treball. Estem tots tan espantats que agraïm els turments si ens perdonen la vida. És una espècie d'exorcisme que, pagant les culpes, podrem ser admesos de nou a la primera divisió. La por es mastega al carrer. La desmobilització ciutadana ha estat tan eficaç que aplaudim que no es protesti cada nova retallada, que ni tan sols té la garantia que serà suficient.

Alemanya no té raó, ni tan sols pretén tenir-la perquè no necessita que se li reconegui. Sincerament està recuperant la seva posició històrica de pretendre manar a Europa sense necessitat de convèncer. Ara no fan falta accions militars: s'ha quedat amb el control de l'Euro i estaria disposada a tornar al Marc si li fes falta. El projecte europeu agonitza en la mesura que Angela Merkel renova els somnis de grandesa alemanya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.