Com si es tractés d'una pel·lícula, navegant pel mar, estaríem veient els trossos del casc de la desfeta d'un vaixell, que reconeixeríem de seguida doncs l'únic que en resta surant és un tauló amb el nom escrit de Partit Socialdemòcrata.

Després de la derrota electoral de les generals del mes d'abril, el nom d'aquest vaixell era l'únic motiu pel qual valia la pena continuar treballant, per uns ideals i un model de país. Des de llavors hem pogut veure com ha aparegut nova gent. Consolables joves i amb talent, que podrien liderar la nau, com en Marc Cornella, en Joan Sans, la Carol Cureau, la Carolina Poussier o en Rossend Areny.

El tsunami de diumenge passat se'ls va emportar a tots per davant, arrasant un PS ja tocat. Però si aquest vaixell ja tocat no ha superat l'envestida, no ha estat ni per l'ideologia del partit ni per les cares noves, que han sabut demostrar que podien construir projecte.

Tal com deia l'Yvan Lara en un article, a la valentia dels que s'han posat al davant ha faltat la valentia dels qui havien d'haver marxat d'una vegada per totes. Si quan militava en aquest partit patia pel seu previsible esdevenidor, ara des de fora, sento una profunda tristesa de veure com la ceguera i manca de valentia d'alguns provoca que el vaixell no deixi d'escorar-se, ofegant la il·lusió i entrega dels seus militants i simpatitzants.

Si després de les eleccions generals em va sorprendre la poca valentia del president del PS al no assumir la responsabilitat de la desfeta electoral al prendre possessió del càrrec de president del grup parlamentari. Ara ja no em sorprèn el nul lideratge que hi ha en aquest partit, on l'única reacció després de les comunals ha estat un article d'opinió donant discursos de l'interès general.

Des de fa més de tres anys, han anat marxant del PS persones més que valuoses que haurien pogut contribuir a la construcció d'un projecte vàlid i a disposició de les persones d'aquest país. Per molts dels que hem marxat, el més important no és el color que portes, sinó la predisposició que tens al treballar amb tots els que estant al teu costat, encara que siguin els teus adversaris. Aquesta predisposició és vital en la política del nostre temps.

Fins que a l'edifici del PS no se'l retiri l'amiant amb que es va construir, aquest tindrà el mateix destí. Seria més fàcil reformar un edifici, a construir-ne un altre, però si és necessari, en aquestes eleccions hi hagut gent que ha demostrat que la socialdemocràcia no està vinculada a un únic partit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.