Les llàgrimes de la ministra italiana de treball, Elsa Fornero, són una radiografia sincera de la tragèdia europea. Aquesta professora d'economia, aliena al món de la política, no va poder contenir el plor en donar compte de les retallades que aplica el govern italià en compliment dels mandats de la Unió Europea, és a dir, de la senyora Angela Merkel.

Són llàgrimes que vaticinen les que es vessaran en uns dies a Espanya quan es conegui l'abast de les reformes que aplicarà Mariano Rajoy. Els portaveus de la dreta estan crescuts amb les fuetades que apliquen a l'imaginari col · lectiu dels treballadors espanyols.

La moda de declarar-nos a nosaltres mateixos vagues de solemnitat –hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, proclamen com un mantra d'obligat compliment–és la preparació del clímax en què s'anunciï el «que ens mereixem» en concordança amb els nostres pecats. L'obsessió catòlica amb la culpa i la pena.

Els que han viscut per sobre de les nostres possibilitats ho segueixen fent. Se segueixen publicant notícies sobre les indemnitzacions obscenes d'empleats de luxe de les caixes d'estalvi.

Les llàgrimes de la ministra italiana són la demostració d'un enorme fracàs col·lectiu en què la Unió Europea, o el que queda d'ella, s'està liquidant però al mateix temps acabant amb les condicions de dignitat en els països que s'han declarat estigmatitzats.

L'absència de líders per als reclams d'aquests temps és evident. Llàgrimes de civils aliens a la política que no tenen encara la perversió del poder. Llàgrimes que no són de cocodril però que podrien evitar-se només que es racionalitzés l'ordre que s'imposa en els nostres comptes. Plorem però encara estem vius. Aquesta és la nostra esperança: que aquestes llàgrimes es converteixin en rebel·lia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.