Durant aquests dies s'està desenvolupant a Durban la dissetena conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Les notícies que ens van arribant al respecte no són gaire esperançadores i sembla que el resultat final serà similar al de les darreres edicions: un fracàs.

Si bé la conferència de Kioto va donar peu a l'esperança, des de llavors sembla que anem retrocedint pel que fa al compromís d'uns i altres països per assolir resultats positius pel que fa a capgirar la tendència del canvi climàtic. Encara que es vol donar la impressió que el més dolent de la pel·lícula és la Xina, són els Estats Units d'Amèrica els que continuen liderant el rebuig a adoptar decisions vinculants –ja no van signar el protocol de Kioto, per tant no ens ve de nou– per posar fre a la fugida endavant. És cert que l'emissió de gasos d'efecte hivernacle per càpita –sempre m'ha sorprès que l'avaluació es faci per càpita: no seria també lògic avaluar-ho segons la superfície de cada país?– ha augmentat considerablement a la Xina, passant en 20 anys de 2,2 tones a 6,8 tones per habitant i any. Encara no arriben, però, al nivell dels europeus –8,1 tones– ni, de lluny, dels nord-americans –16,9 tones per habitant i any.

Els compromisos unilaterals d'uns i altres no serveixen de gran cosa. La paraula donada per Obama i els demòcrates de reduir emissions de poc serveix si no s'adopta la legislació pertinent per poder-la fer complir, perquè és evident que bon grat. A més, amb l'excusa de la crisi econòmica, els partidaris del creixement econòmic a qualsevol preu s'estan sortint amb la seva. Diuen que és qüestió de prioritats. Penso que sí, que és qüestió de prioritats, però no unilaterals, sinó globals.

Les preocupants conclusions de l'informe 2011 de l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), o les constatacions relatives als gasos d'efecte hivernacle a l'informe anual de l'agència de l'ONU per al clima (WMO), sembla que són dades sense cap interès.

Per a més informació consulti l'edició en paper.