• La paleta cromàtica de Patterson canvia els tons càlids de la Mediterrània pels tons freds del Bàltic

Arribar al Prado assaborint, encara, les vistes de la Gran Vía immortalitzades en els quadres d'Antonio López i topar-se amb la fotografia de les aigües gelades del Neva davant el Palau de Sant Petersburg, és un xoc. Es requereix un canvi de xip per entrar a l'exposició de l'Hermitage. Aquesta funció de trànsit l'acompleixen les amables vedutte d'un Sant Petersburg encantat al 1.700, signades per Benjamin Patterson, el pintor suec de la cort russa.

Els olis de Patterson integren la realitat de l'imperi rus als models estètics que Canaletto imposà per a la pintura del paisatge urbà. També l'arquitectura dels palaus que s'hi representen és fruit de l'adaptació del barroc i rococó europeus a les necessitats del país. En aquests quadres, el pintor de la cort sublima, amb ingenuïtat desarmant, l'objectiu dels seus patrons: difondre la imatge d'una ciutat i d'una forma de vida europea, moderna i distingida a la, fins ara, bàrbara Rússia. Proclamar l'existència d'un nou model rus. La paleta cromàtica de Patterson canvia els tons càlids de la Mediterrània pels tons freds del mar Bàltic i la lluminositat veneciana és substituïda per l'atmosfera glacial de Sant Petersburg que es reflecteix en el Neva com si fos el Gran canal.

L'hermitage que Catalina la Gran construí en un jardí de palau reflecteix, també, la tradició dels dignataris europeus d'edificar refugis privats a les seves residencies. Com ells, la tsarina, va cobrir els murs de l'hermitage amb obres d'art. Les primeres adquisicions tingueren tant d'èxit que Catalina, monarca il·lustrada, decidí emular als prínceps europeus formant la seva pròpia col·lecció de pintura. Amb recursos infinits es va fer amb les millors peces disponibles a Europa. A les 3.986 pintures inventariades a la seva mort, es sumarien les grans adquisicions dels seus successors i aquest immens patrimoni artístic, junt a col·leccions particulars (Schukin, Morozov, etc.) seria confiscat per l'Estat durant la revolució conformant els fons d'un dels museus més importants del món, L'Hermitage. El museu ha conservat el nom del refugi on Catalina, prescindint de l'etiqueta, rebia als seus favorits.

L'exposició de l'Hermitage a Madrid és un mostrari de l'extraordinària abundància i qualitat de les obres reunides en aquesta pinacoteca. El recorregut segueix un ordre cronològic a través de la història de l'art europeu (segles XVI-XX) i les pintures alternen protagonisme amb altres tresors de l'Hermitage, submergint al visitant en el fast i grandesa del palau imperial. Superat l'esmentat preàmbul amb les vedutte de Paterson, el visitant trobarà escollits representants de l'escola veneciana del segle XVI presidits per el gran mestre, Tizià. El seu Sant Sebastià mereix la visita. És una obra tardana (1570) en la que l'artista, després d'una carrera intensa, desinteressat per la concreció dels perfils, amb la visió ja deteriorada, treballa amb llibertat i força ferotges. És una obra atmosfericament integrada, desproveïdes d'anècdotes i d'una plasticitat absolutament contemporània. Comparant el Sant Sebastià amb les obres impressionistes de Monet, Renoir o Cézanne visibles a la mostra, s'aprecia com Tizià al final de la seva carrera havia arribat molt més enllà que ells. El seu traç ferm, ràpid, amarat de saviesa, a vegades indiferent fins la indefinició, cerca l'expressió d'una forma, d'un paisatge, mitjançant tocs superposats de color. És un impressionisme visceral avant la lettre.

El Mùsic amb llaüt de Caravaggio, despunta entre les pintures dels seus seguidors, els espanyols Velázquez i Ribera, extraordinàriament ben representats a L'Hermitage. L'artista italià ens submergeix en el misteri del seu clar-obscur, de la llum divina incidint sobre un androgin, sensual i eròtic, que canta «Saps que t'estimo» a l'espectador. Aquesta peça sublim mostra la complexitat intel·lectual i artística d'un pintor i d'uns mecenes que, formats en la llibertat del Renaixement tardà, disfressen els seus missatges amb formules aptes per la nova censura de la Contrareforma.

En el recorregut expositiu, els diferents moviments de l'art occidental estan representats per els artistes més representatius, Rembrandt, Rubens, van Dyck, Frans Hals, Poussin… Destaca en un mur la Natura morta amb atributs de les arts, comissionada directament per Catalina a Chardin. Una obra càlida, serena i intimista, de composició piramidal, presidida per Mercuri, deu de les arts i en la que tots els objectes al·ludeixen a una disciplina artística o a les seves recompenses. Una temàtica habitual del segle XVIII i tractada per l'artista en altres ocasions.

Impacten, a la segona planta, dues obres ben diferents: un retrat neoclàssic d'Ingres i una evocació a la dimensió mística de la natura del romàntic alemany Caspar David Friederich. Friederich va ser font essencial d'inspiració per al moviment Land art al segle XX. Malauradament els seus treballs són pràcticament inexistents a les nostres pinacoteques. Els impressionistes i el gauguin són eclipsats per la bellesa d'un retrat femení de Kees van Donguen i, especialmente, per la llibertat i la força totèmica de la Dona sentada de Picasso. Probablement un retrat de la seva amant, Fernande, encarnant valors de les deesses de la terra prehistòriques. Un cubisme inicial, fresc, proper a les Demoiselles d'Avignon , així com als volums i cromatisme de les Dues dones nues del MoMA.

Matisse, el protegit, superant a Picasso, dels mecenes Shuckin i Morozov, està representat per dues teles de les que destaca Joc de boles. La pintura plana, les figures superposades, els perfils en to sanguina, l'atmosfera ritual d'un joc grec, tradueixen la influència de les recents pintures gosolanes de Picasso.

L'exposició acaba amb l'obra de dos russos, Kandinsky i Malevich. La llibertat plàstica del Sant Sebastià del Tizià i l'espiritualitat dels paisatges de Friederich, conflueixen a Composició VI de Kandinsky. L'artista recerca un idioma pictòric capaç de reproduir en formes abstractes la lluita entre matèria i esperit. Abstracció i retorn a l'elemental són, per al pintor, els medis per renovar la dimensió espiritual de l'art. El final proper del Diluvi, expressat en termes abstractes, donarà pas a un canvi, a una nova època espiritual. Els valors religiosos amb els que s'enceta la mostra, marginats en algun període, són revisats tant per Friederich com per Gauguin. Però Kandisky, al segle XX, anirà més enllà, apuntant decididament envers una nova època espiritual.

(Il·lustració: Natura Morta amb atributs de les arts de Chardin).

Per a més informació consulti l'edició en paper.