• A la vida hi ha dues coses segures: la mort i que algun dia se t'espatllarà la nevera o el microones

La nostra existència és un patiment constant. Vivim amb l'angoixa de les retallades, que aquest hivern no nevi prou o que algun dia Jaume Bartumeu torni a governar. Però podem viure situacions més dures causades per electrodomèstics que decideixen espatllar-se sense preavís ni permís. És terrible. Quan es posen d'acord el microones, l'ordinador, la rentadora i la calefacció, la situació esdevé apocalíptica com a Mad Max. Primer, per la magnitud de la tragèdia. Segon perquè sempre acostuma a passar en festiu o en cap de setmana, i tercer perquè, en plena confabulació, mai no trobes la garantia de l'aparell, ni el telèfon del reparador. I això que en aquesta vida només hi ha dues coses segures: la mort i que un dia s'espatllarà un electrodomèstic. Ni per una cosa ni per l'altra, no hi estàs mai preparat. El que passa és que es parla molt més de la mort que de les avaries i convé saber assumir l'agonia i posterior defunció de la nevera, el televisor i altres artefactes, encara que siguin de nacionalitat alemanya o japonesa. El certificat de naixement no els dóna la immortalitat, ni la immunitat a les avaries.

Davant dels dubtes sobre l'eficàcia del servei postvenda a Andorra i del cost de la reparació, de vegades surt més a compte comprar-ne un de nou que prolongar el patiment dels iogurts a la nevera i la tortura de la tassa de cafè amb llet al microones. Sempre, però, hi ha el recurs d'intentar-ho arreglar un mateix encara que el fet de disposar d'un cervell amb cent bilions de connexions neuronals no és garantia d'èxit. Amb el microones, substitueixo el botó trencat pel mètode rudimentari d'engegar-lo amb unes tenalles i aconsegueixo que funcioni. El meu esòfag em clava puntades de satisfacció durant els dos minuts que escalfo un recipient amb caldo. Amb l'ordinador provo la solució màgica dels informàtics: el desendollo i el torno a endollar. I, sorpresa, també funciona. Més lent que el cavall del dolent en una peli d'indis. Però va. Recupero el ritme cardiovascular i l'arterial però no la confiança de la meva dona que m'insta a anar urgentment a la botiga d'informàtica a comprar un ordinador portàtil i un disc dur extern. Torno a casa amb el primer perquè, pel que fa al segon, el dependent m'ha explicat que estaven molt cars perquè unes greus inundacions a Tailàndia han fet que la producció es quedés sota mínims. Ell ho atribueix a la globalització i jo no sé si m'ha pres el pèl, si es tracta d'una llegenda urbana o és un missatge encriptat del president de la Confederació d'Empresaris, Xavier Altimir a la Plataforma de sindicats de funcionaris. Sort que busco per internet «disc dur-inundacions-tailàndia» i dono per bona l'explicació del venedor.

El radiador i la rentadora ja pinten pitjor que el pont de la Puríssima a les estacions d'esquí. M'imagino un trànsit d'operaris entre el meu pis i la furgoneta perquè quan no els falta un cable, no tenen el tornavís, i així anar fent voltes com Sísif amb la seva pedra, i sumant hores. A Borges no se li devien espatllar sovint els electrodomèstics perquè sinó hauria transformat un dels seus versos en: «la vida (d'una nevera) és curta, però les hores (dels reparadors) són tan llargues (i cares)».

Amb la «fregona» en una mà intentant minimitzar els efectes de la fuita d'aigua del radiador i el telèfon mòbil a l'altra aconsegueixo contactar el calefactor. Em diu que tenen molta feina i que ja buscaran un moment per venir. La secretària de l'empresa del servei tècnic de la rentadora m'anuncia l'arribada del reparador per d'aquí dos dies. Dubto entre escoltar la Gymnopédie nº1 d'Erik Satie, un duet de Pascal Comelade i Albert Pla, empassar-me tota la filmografia de Haneke i Bergman, tots els poemes d'Espriu i injectar-me directe a la vena el conte L'home deprimit de Carver.

Al final, l'evangeli de Mateu em salva de la sobredosi amb allò de no preocupar-te del dia de demà, que el demà ja et portarà la seva pròpia preocupació. En el cas de la rentadora va ser la petició d'una recanvi a la fàbrica que va trigar deu dies, i en el del radiador, la substitució dos dies després, d'una peça, de manera eficaç i ràpida tot i que ara fa el mateix soroll que el xiulet d'una màquina de vapor, i és el de l'habitació de matrimoni. Alguna nit arribaré en el tren a Transilvània mentre dono voltes al llit pensant com és possible que amb tanta evolució tecnològica els aparells s'espatllin tan sovint i durin tan poc. Encara que, pel moment, assaboreixo l'eufòria per haver solventat la rebel·lió dels aparells i perquè els dos tècnics han fet la seva feina amb professionalitat, xiulets a banda. I si ara mateix l'alegria no fos un sentiment subversiu estaria fent salts i agafant forces abans de la pròxima avaria.

Perquè si hi ha alguna veritat fonamental és que tothom patirà algun drama electrodomèstic al llarg de la seva vida. Tot i això anem fent com si res, perquè si fóssim conscients que la realitat és tan fràgil, estaríem tot el dia mirant els endolls, les resistències i els desaigües en comptes d'estar pendents dels debats electorals a Andorra Televisió i de la campanya de les comunals. Encara que sovint és mes fàcil entendre un electrodomèstic que a alguns polítics.

Per a més informació consulti l'edició en paper.