• Quan consultes internet has de saber triar, cosa que no em va passar a mi en un dels debats televisius

Les modes són com un sidral que creix i s'evapora, els Furby, les polseres grogues promogudes pel ciclista Lance Armstrong, els pírcings… Ara toca llegir llibres que parlen de secrets de templaris, nazis emboscats i criptes gòtiques, veure sèries de zombis, portar leggins i passejar gossos petits. N'hi ha per tot arreu i la seva presència pot arribar a ser igual d'inquietant que una exposició de Martín Blanco. Potser es deu a una conseqüència lògica del fet que no tothom disposa d'un xalet de 400 metres quadrats amb un gran jardí, i que ha de viure en un pis de 50 o menys metres quadrats. Per tant el gos en format clauer o miniatura, animal enquadernat en pell, ha de ser capaç de dormir en una capsa de sabates i de fer, arribat el cas, les seves necessitats en un bidet, si és que encara hi ha algú que en tingui perquè sembla una espècie en vies d'extinció, com la possibilitat que les botigues puguin obrir, fins a mitjanit, alguns dies de les festes de Nadal.

Els carrers d'Andorra s'han omplert d'empipadores boles de pèl, gran part de les quals no han entès bé de què van les ordres i l'obediència. Boles de pèl, i també exemplars tan pelats com el cap del Don Limpio, que van connectats als seus propietaris per corretges llarguíssimes, que borden com a possessos, són busca-raons i acostumen a portar roba de colors llampants, com retoladors fluorescents Stabilo Boss amb potes. Suposo que la invasió d'aquests animalons, té molt a veure amb les fotos de gent famosa passejant-ne un o de París Hilton intentant entaforar un gosset en una bossa Louis Vuitton després d'haver-li donat aigua, Evian per descomptat. Crec més en la força del Cuore, el Vale o del Corazón Corazón com a factor de l'expansió minicanina que en la influència de Céline quan en el Viatge al fons de la nit posava l'infinit a l'abast d'un gos falder o Baudelaire el qual proclamava que la bellesa, per ser atractiva, ha de ser imperfecta. Perquè mira que arriben a ser lletjos la majoria d'ells.

Ja sé que hi ha persones que idealitzen els seus gossos i els converteixen en uns animals nobles i sobrenaturals que ho donen tot pels seus amos, tret de fer-los l'esmorzar, però a mi realment em fan pensar en un basilisc, aquella coproducció que prové d'un conveni col·lectiu entre un rèptil i un gall de corral, sobretot quan davant la seva presència, en la selva del carrer, he de ser el més ràpid, el més hàbil i el més àgil de la manada ciutadana per poder arribar a casa sense haver ensopegat amb la corretja, haver aixafat el gos o fer patir els timpans a causa dels lladrucs del depredador de butxaca; podria ser descendent del que va inspirar Pere Calders en el seu conte, El millor amic on un gos que borda molt fort aconsegueix espantar un extraterrestre.

A internet expliquen que aquests minigossos borden tant, i tan fort perquè van ser criats per a la caça. No ho explica, però se suposa que per a la de formigues i no per a la de dinosaures, perquè no tots aquests bitxos tenien tanta indulgència com el de la pel·lícula El árbol de la vida que no mata la seva presa, ferida a la vora del riu. En un fòrum a la xarxa m'assabento també que els gossets requereixen molta atenció i com que no tenen pes extra són propensos a la deshidratació així com als càlculs urinaris. M'imagino que, a causa de les seves dimensions, el veterinari els ha d'examinar amb microscopi. Clar que quan consultes internet has de saber triar el gra de la palla, cosa que no em va passar a mi en un dels debats televisius de les eleccions comunals d'Andorra Televisió. Vaig escoltar un senyor que parlava des d'un faristol pensant que era un candidat fins que em vaig adonar que venia matalassos aprofitant la pausa publicitària. Són uns matalassos que et permeten descansar bé, que sempre és millor que fer-ho en pau, però que només són a l'abast de gent amb sous com el del gerent d'Andorra Turisme o d'alts càrrecs de la Caixa Penedès.

Per acabar-ho d'adobar, el presentador del debat portava una corbata amb els mateixos colors corporatius que l'home dels matalassos. Em vaig pensar que més que un toy gos, el que necessitava era un Sant Bernat que em portés un carajillo d'Anís del Mono. El problema és que el Sant Bernat és complicat de traslladar però el gos petit és tan manejable que el pots traginar a tot arreu sense cridar l'atenció. A no ser, que vist els seus antecedents cinegètics, es posi a cridar.

Com si ell i els seus col·legues no tinguessin ja una presència constant a la nostra vida, com Jordi Cinca en els mitjans de comunicació perquè igual et presenta el projecte del llibre blanc de la construcció, com el conveni per a la construcció del centre d'atenció primària d'Ordino o la renovació del deute públic. Qui sap si la setmana que ve oferirà una roda de premsa per donar a conèixer la solució definitiva al deute de la CASS, del SAAS i de totes les coses amb sigles inimaginables: la utilització dels gossets amb finalitats terapèutiques. Així per tractar l'ansietat i els nervis, el metge en comptes de Valium ens receptarà un Yorkshire.

Per a més informació consulti l'edició en paper.