• Arribo a la decebedora conclusió que en l'evolució artística tenim un estancament de més de 50 anys

Regirant papers per fer neteja, va caure'm a les mans un retall del Diario de Barcelona de data 27 de maig de 1957. Era la reproducció d'una conversa que havien tingut Picasso i Giovanni Papini, i que va sortir reflectida en el Libro negro de Papini. La perspectiva del temps –més de 50 anys– va moure la meva curiositat per rellegir-la i el seu contingut m'ha fet reflexionar pel vàlides que poden ser avui les manifestacions picassianes que, malgrat servir-me per donar títol al meu escrit, he volgut reproduir-les per raonar les meves reflexions, traduïdes al català.

Diu Papini:

«Fa molts anys havia comprat a París sis quadres d'en Picasso, no perquè m'agradessin, sinó perquè estaven de moda i podia utilitzar-los per fer obsequis a senyores que em convidaven a dinar. Però ara, trobant-me a la Côte d'Azur, i no sabent com passar els dies, vaig tenir el desig de poder veure personalment l'autor d'aquelles pintures. Viu molt a prop d'aquí, on jo m'hostatjo, en una vila marítima, en companyia de la seva esposa, dona molt jove i florida; Picasso, crec jo, està entre setanta-cinc o setanta-sis anys d'edat, però d'acord amb la seva bona sang andalusa, és un home fort i ben format, té un formós color i té bon caràcter i bon humor. Al principi conversàrem sobre alguns coneguts comuns, però aviat el tema derivà a la pintura. Picasso no és solament un artista feliç sinó també un home intel·ligent que no té por de riure's d'ell mateix, en el seu lloc i temps, i de les teoires dels seus admiradors».

La conversa continua i diu Picasso:

«Vostè no és crític ni esteta –va dir-me– i, per tant, puc parlar amb vostè lliurement. Quan era jove, vaig tenir, com tots els joves, la religió de l'art, del gran art. Però més endavant, a mesura que passaren els anys, vaig adonar-me que l'art tal qual va ser entès fins al segle XIX ja està conclús, moribund, condemnat, i que la coneguda «activitat artística», amb la mateixa abundància que ostenta, no serà més que la multiforme manifestació de la seva agonia. Malgrat les aparences en un sentit contrari, els homes perden més i més l'afecte envers les pintures, les escultures i la poesia. La humanitat actual ha posat el seu cor en coses completament diverses: màquines, riqueses, descobriments científics, domini de les forces naturals i de les extensions de la terra. Ja no senten l'art com una necessitat espiritual, com succeïa als segles passats. Molts d'ells continuen actuant com artistes i ocupant-se de l'art, però ho fan per raons que tenen molt poc a veure amb el vertader art, ho fan per esperit d'imitació, per la força de la inèrcia, per amor a l'ostentació, al luxe, a la curiositat intel·lectual, per seguir la moda, o per càlcul, per hàbit, per esnobisme. Viuen, encara en un passat recent, però la gran majoria, igual que la classe elevada que la inferior, no senten una sincera i càlida passió per l'art que consideren com a màxim una expansió, diversió o un ornament. Poc a poc,i a mesura que noves generacions s'enamoren de la mecànica i els esports, es tornen més sinceres, més cíniques i més brutals, deixaran l'art als museus i biblioteques com a relíquies inútils i incomprensibles del passat».

«¿Què pot fer l'artista avui, com m'ha succeït a mi? ¿Veure amb claredat aquest final proper? Seria un intercís massa dur canviar d'ocupació, inclús perillós des del punt de vista alimentari. Per a ell no queden més que dos camins: procurar divertir-se i procurar guanyar diners. Des del moment en què l'art no és més que l'aliment que nodreix els millors, l'artista està en llibertat per desfogar-se d'acord amb el seu talent en totes les temptacions de noves fórmules, en tots els capricis de la fantasia, en tots els expedients del xarlatanisme intel·lectual. El poble no busca ja, en l'art, consol i exaltació, però els refinats, els rics, els desvagats, els destil·ladors de quinta-essències, busquen allò que és nou, estrany, original, extravagant, escandalós. Des del cubisme jo he acontentat aquests senyors amb totes les mudables singularitats que m'han vingut al cap i, quan menys les comprenien, més les admiraven. Malgrat sobrepassar-me en aquests jocs, amb coses funambulesques, trenca-closques, arabescs i altres coses, vaig arribar a ser cèlebre bastant ràpidament. Per a un pintor, la celebritat significa vendes, guanys, fortunes, riquesa. Avui, com vostè sap, sóc cèlebre i sóc ric, però quan estic a soles, amb mi mateix, no tinc valor per considerar-me artista en el sentit gran i antic de la paraula. Veritables artistes van ser Giotto i Tiziano, Rembrandt i Goya, jo no sóc més que un amuseur públic, que ha comprès el seu temps i ha aprofitat el millor que ha sabut la imbecil·litat, la vanitat i l'ambició dels seus contemporanis. Aquesta que li faig és una amarga confessió, més dolorosa del que pugui semblar, però té el mèrit de ser sincera».

«Et après ça –va acabar dient Picasso– allons boire». La conversa no va acabar aquí, afegeix Papini, «però no tinc la paciència necessària per detallar les desprejudiciades paraules que brotaren dels llavis del vell pintor malagueny».

Llegides i rellegides les manifestacions de Picasso, i comparades amb la situació actual de l'art, he arribat a la decebedora realitat que en l'evolució artística tenim un estancament de més de 50 anys. Podem constatar que, de novetats, res de res. Els artistes actuals es mouen en els mateixos ismes que a començament del segle passat, sobretot cubisme i majorment abstracció. Sí que existeixen creadors amb capacitat artística per realitzar obres de qualitat com les que Picasso qualifica «d'obres d'art», però els criteris actuals han arrelat molt intensament en les previsions de què ens parla Picasso i podem comprovar que els artistes de prestigi i més be considerats es dediquen a practicar, la majoria, l'art abstracte, ja sigui de forma o de color, en obres de comprensió impossible per al gran públic, ales quals els podem donar com a màxim un valor decoratiu, però sense més profunditat i, com menys entenedores, més ben considerades. Abans, quan es volia recordar una família, un paisatge, una persona, un fet important, es recorria a un artista creador i, d'aquest fet, en sortien autèntiques obres d'art, que evidentment solament estaven a l'abast dels que podien comprar la feina de l'artista. Avui, i gràcies als avenços tècnics, aquest problema ja no existeix, doncs la fotografia ha democratitzat el problema, posant la solució a l'abast de tothom.

Jo crec, segons el meu modest criteri, i tornant a les obres d'art, que les que són més ben valorades haurien d'incloure's com a expressionistes, o potser encara millor com a post-impressionistes, doncs solament poden ser compreses pels seus creadors. Totes aquestes reflexions m'han portat a fer-me una pregunta que exposo a tots els interessats en el tema, ja siguin artistes, creadors o intel·lectuals, proposant un col·loqui: ¿Cap a on va l'art?

Per a més informació consulti l'edició en paper.