• No pot perllongar ni un minut més la incertesa, que és el que més destrueix la moral de la persona

Comprenc que, entre uns i altres, estem aclaparant a Mariano Rajoy amb exigències: que si ha d'anunciar ja el nom dels seus ministres econòmics, que si ha d'anar a veure com més aviat millor a la cap Merkel, que si ha de sortir amb Zapatero al balcó de la Moncloa per tranquil·litzar els insaciables taurons ocults sota l'àlies de mercats ... Jo, la veritat, sóc una mica més modest: crec que Rajoy no pot seguir refugiant-se en el silenci sacrosant del seu despatx al carrer Gènova –li queden pocs dies de permanència aquí– i ha de sortir a inaugurar una nova etapa de relacions amb els mitjans de comunicació. És a dir, que ha de donar ja una roda de premsa –amb preguntes sense límit, és clar–, anunciar el que pugui, hagi i vulgui anunciar, que sempre hi ha maneres d'escapolir les preguntes massa concretes, i considerar que els periodistes són uns intermediaris imprescindibles amb l'opinió pública, amb la societat, amb els espanyols.

Ja he dit en moltes ocasions que tinc estima personal per moltes de les qualitats de Rajoy, especialment per la seva cautela, per la seva honradesa i per la seva independència. Crec que aquestes tres virtuts contrapesen amb avantatge altres defectes que també coneixem. Però res s'ha d'exacerbar, perquè l'exagerat es torna de blanc a negre i pot tenir un efecte bumerang que li doni al cap a l'home que exactament en un mes estarà presidint el seu primer Consell de Ministres. Així, la cautela no pot convertir-se en temor, la honradesa no pot esdevenir en obsessió per no dir exactament el que es farà quan no se sap què és el que s'ha de fer, i la independència no s'ha d'interpretar com un esplèndid aïllament, que de tot i tots ens allunya.

La meva estima, que no entusiasme, pel senyor Rajoy no es pot estendre, per descomptat, al seu comportament amb els mitjans de comunicació. No és precisament el ja president del Govern in pectore un entusiasta de les compareixences davant els mitjans, i menys encara de les rodes de premsa o dels anuncis que fan titulars. No, el seu perfil, en aquest sentit, és més aviat rom, cosa que, admetem-ho, li ha donat prou bons resultats fins ara. Fins ara. Però les coses són radicalment diferents avui pel que fa al que eren al migdia del passat 20 de novembre, quatre dies enrere. Llavors, Mariano Rajoy podia, encara que fos amb prou feines, refugiar-se en la prudència del candidat.

Avui, la societat té dret a exigir a l'home a qui ha votat que es defineixi més explícitament. Ja dic que no es tracta d'aclaparar, ni d'imposar aquests temps periodístics que tantes vegades són precipitats: és, simplement, que Rajoy no pot seguir mantenint aquesta figura del Silenciós de Gènova que tant li agrada, deixant que els temes es podreixin abans de què ell vagi a certificar, gloriosament, la seva podridura. Ara, quan fins i tot el president de la Generalitat, Artur Mas, li ha robat protagonisme apressant-se, amb els vots a la mà, a anunciar les dràstiques retallades que, sens dubte, acabaran imposant-se també a escala nacional, és diferent: tinc per a mi que els socialistes van perdre, sobretot, per haver instal·lat la inseguretat jurídica i anímica en els espanyols. Si demanem a Rajoy que no ens falli no és perquè ens lliuri de la suor i les llàgrimes que sembla que ens esperen: és perquè no perllongui ni un minut més la incertesa, que és el que més destrueix la moral de la persona.

Per a més informació consulti l'edició en paper.