• El catàleg de propostes electorals com els discursos de cap d'Any semblen un producte de càtering

Em truquen per telèfon i no és la productora de l'Spielberg per proposar-me que escrigui el guió de la seva propera pel·lícula. Es tracta d'un candidat a les comunals que em pregunta quan em podrà passar a veure. Això vol dir que la campanya ja ha començat de manera oficial, perquè oficiosament ja fa dies que es fan rodes de premsa, s'inauguren berenadors, es presenten catàlegs turístics –que curiosament s'han pogut imprimir abans del previst–, i surten fotos de grup dels candidats. Baixo a la bústia i entre un paper d'una botiga que compra or, per grams, no per tones, i un fulletó d'un supermercat d'ofertes 2x1, em trobo un programa electoral. Sembla un producte precuinat de càtering, com els discursos de cap d'Any. Es presenta embolcallat en plàstic perquè resisteixi millor i estigui lliure de gèrmens. Així arriba a l'elector incorrupte, com el braç de Santa Teresa de Jesús.

Els candidats em miren des de la portada amb un rostre impenetrable perquè, a aquesta expressió, sempre se li dóna el benefici del dubte. S'acostuma a pensar, que al seu darrera, hi ha pensament i acció. Si no fos per l'habilitat del fotògraf o pel senyor Photoshop, jo només aconseguiria posar aquella cara després de prendre'm un Almax per l'ardor d'estomac i un Trankimazin per l'angoixa. Per a les promeses, encara no venen res a les farmàcies, i potser tampoc no ho pagaria la CASS. Són a dins del programa, que és una cosa tan versàtil com la cançó New York, New York que serveix tant per donar la benvinguda al Papa, com per un anunci d'una agència de viatges i que ha estat confeccionat amb l'ajut del Thermomix, artefacte multiusos per a cuinar. Està ple d'idees i propostes però sempre apareixen abans alguns electors a la Batllia per emetre el vot judicial, que el programa a les bústies. Serà el full de ruta del candidat durant la campanya, que s'ha anat convertint en una cosa prefabricada com el menjar ràpid o la desesperació. Dura dues setmanes i és una cosa desfasada i excessivament cara en temps de crisi perquè, a més, no fa canviar l'orientació del vot de quasi ningú, ni tampoc té influència el contingut del programa a l'hora de dipositar la papereta a l'urna. Però almenys els que ens arriben a casa no contenen algunes propostes que són com microorganismes que t'infecten el dia, i no hi ha ni Frenadol, ni mobilització de residents portuguesos, ni treballadors de RTVA, ni pares d'alumnes de la Salle de la Seu d'Urgell que els aturi. És el cas d'alguns missatges de Plataforma per Catalunya o del Front Nacional.

El que no estaria malament seria que el programa portés algun complement. Podrien regalar un CD amb l'ària Nesum dorma de l'òpera Turandot de Puccini: «A l'alba venceré». O un DVD. I sobretot que el triï algú amb millor criteri que el programador dels cinemes Carlemany que deu pensar que Melancolía és un estat patològic i no una pel·lícula de Lars von Trier, o que Un dios salvaje d'en Polanski gira al voltant dels humans que són entregats com a ofrenes a una divinitat maia. En aquestes sales d'Escaldes-Engordany es podria aplicar el que deien a Catalunya Ràdio abans dels espais de propaganda electoral però adaptant-ho en un; «la nostra programació es deu a criteris comercials». Amb aquests mateixos criteris el programador encara seria capaç d'adjuntar com a regal, al catàleg de bones intencions electorals, el Silver City. Aquest llargmetratge retrata una campanya surrealista: el patètic candidat protagonista, mentre està enregistrant l'espot promocional i demostra la seva incapacitat per elaborar un discurs coherent, llença la canya en un llac i pesca un cadàver. Tot i que, tal com estan les coses a la majoria de parròquies, no cal malbaratar diners en DVD's perquè en aquestes eleccions es projecta Margin call, on l'inquietant John Tuld –intepretat magistralment, com quasi sempre, per Jeremy Irons– recorda que es poden canviar les seves cares i els seus noms, però que sempre guanyen els mateixos, que no són, precisament, els jugadors del Barça.

Tampoc no cal pensar regalar llibres perquè ben poca gent llegeix i els que sí ho haurien de fer són els polítics. Ja l'any 64 aC, Quint Tul·li Ciceró, germà del gran Ciceró, va escriure el Breviari de campanya electoral en què li donava consells per guanyar les eleccions per a cònsol i li suggeria que no digués no a ningú. O els Consells sobre política que inclou A un governant incompetent de Plutarc. «El qui, per una fam insaciable de fama o de poder, carrega el pes de tota la ciutat i es confereix a ell mateix tasques per a les quals no té competència, ni per talent natural, ni per formació, no té excusa quan comet errors».

Els polítics passen però Plutarc sempre queda, i els darrers dies semblen haver-lo descobert alguns prestigiosos articulistes catalans tot coincidint amb el final de la lamentable, inconsistent i fluixa campanya electoral espanyola. Vull posar salsa a la nostra i per això dic al candidat que m'ha trucat que em vingui a veure, no fos el cas que jo, el 4-D, faci com la coloma de Rafael Alberti, que per anar al nord va anar al sud i creient que el blat era aigua, s'equivocava, s'equivocava... I perquè sóc conscient que als polítics cada cop els costa més fer passar el missatge, com a una part dels electors, arribar a final de mes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.