IL·LUSTRACIÓ: JORDI CASAMAJOR

Davant meu, mentre escric, tinc un quadre de Francisco Sànchez: prové de la galeria Ara Art. Un típic Francisco Sànchez significa un paisatge impossible i increïble a la vegada, amb una pluralitat de punts de llum. Tot hi és en blanc i negre, amb una gran varietat de grisos. El centre del quadre el travessa un camí de pedra, de granit brillant i relliscós, limitat a la dreta per uns penya-segats verticals i l'aigua de mar, i a l'esquerra, per un idil·li muntanyenc de pics salvatges amb un rierol alpí que cau al buit i gradualment desapareix. A la dreta, al mar, hi plou. A l'esquerra, hi fa un sol incert. El camí de granit s'acaba en un castell que a mi em sembla una atracció turística de nova construcció; l'Eva Arasa hi situa al Dràcula; l'Antònia Escoda hi veu la terra sinistra de Mordor. A baix, a l'esquerra del començament del camí, hi creix un arbre mig viu, mig sec, mig vestit, mig despullat, un arbre solitari nascut en un terreny que semblaria fet de vidre si no fos per una certa irregularitat de la seva superfície. És un arbre que existeix entre la pena i la glòria, d'aquells que he vist diverses vegades a Rússia i a França, tot i que no necessàriament l'associaria amb Andorra. És un vern.

Segons la tradició esotèrica, el vern és un «arbre de frontera», un pont que connecta les entranyes de la Terra amb el Regne de l'Aire. Vaig començar a pensar en els verns quan ens en va parlar Jordi Marquet, entre blinis de foie gras i vins d'Hongria, en mig de l'illa encantada dels formatges poc comuns, en un racó de la Plaça Roc Blanc. L'existència de Jordi Marquet dóna suport a la teoria que la realitat andorrana es guia per les mateixes lleis que els quadres de Francisco Sànchez: grups de miracles inconnexos a l'univers eclèctic. Així, mentre combinàvem delícies gastronòmiques amb la tertúlia sobre les obres de Brassens traduïdes al català, els fonaments de les cases venecianes i els dialectismes lauredians i canillencs, ens va explicar, quant al tema que ens ocupa, que les ciutats que pertanyen a parts iguals als reialmes terrestre i aquàtic, com ara Venècia i Amsterdam, solien ser construïdes amb un protagonisme de la fusta de vern, perquè –tallada en bona lluna–, no es podreix mai. La fusta del mateix arbre va ser utilitzada en la construcció de molins d'aigua a les illes d'Escòcia i de la catedral de Winchester.

El vern, conegut –segons el diccionari de Noms de plantes del Centre de Terminologia TermCat–, com a l'arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter, és un símbol de resurrecció. La fusta del vern, quan és tallada, canvia del blanc al roig, com si comencés a sagnar. Segons les llegendes dels pobles nòrdics, els verns i els freixes van servir de material base per a la creació dels primers humans. Va haver-hi un temps quan a Irlanda, tallar un vern, arbre sagrat, es considerava una ofensa criminal que, automàticament, t'atribuïa la responsabilitat per tots els crims del poble. N'hi ha qui manté la creença que la casa d'aquell que talli un vern prendrà foc i es destruirà en flames.

La mitologia irlandesa associa el vern amb les profecies, la protecció i la capacitat de preveure el futur. Per als grecs, era l'arbre emblemàtic de Pan, associat amb les festes del foc i la primavera. Per als russos, és l'arbre protector de la família com a clan, un arbre que afavoreix la unió dels pares i fills, dels avis i néts.

Per a més informació consulti l'edició en paper.