• I ara la pregunta és si el PSOE pagarà a Rajoy amb la mateixa moneda

És lloc comú que la crisi econòmica que tenalla Espanya dóna per carregar-se més d'un Govern. L'afirmació serveix si donem per descomptat que el molt probable Govern Rajoy no farà coses gaire diferents a les que ha fet el Govern Zapatero per capejar l'aiguat. La qual cosa significa que també descomptem que les causes de la tempesta no són domèstiques. O ho són en part, però no determinen la crisi.

Això no encaixa en el plantejament de l'oposició abanderada per Rajoy. El líder del PP ha desplegat un discurs de permanent reprovació a la gestió del Govern sense tenir en compte el context internacional. Com si Zapatero fos el causant de tots els mals de l'economia espanyola i no solament d'alguns, més enllà del reconeixement tardà de la crisi, que les mesures van arribar tard i que aquestes es van quedar a mig fer.

Ha passat any i mig des dels famosos reajustaments de maig de 2010, després va haver-hi reformes als mercats del treball i del capital, més retallades... i, en definitiva, de nou a l'estancament que llinda amb la recessió, igual que li passa a mitja Europa.

¿Hagués estat diferent amb un Govern del PP? Ho dubto, però aquí entrem en el terreny de les hipòtesis, del que va poder ser i no va ser. Un exercici estèril. No obstant això, no pertany al regne de les hipòtesis el que ha fet el PP al lloc on li tocava estar, és a dir, a l'oposició. I el que ha fet és amplificar les males notícies i recrear-se en un morbós relat d'una situació en el qual les propostes alternatives o la disposició a donar un cop de mà brillaven per la seva absència.

La reprovació de l'encara president del Govern, com a culpable de tot (estancament, deute, atur, dèficit...) incloïa el seu famós «optimisme antropològic». El PP mai va trobar raonable que Zapatero rebutgés el discurs catastrofista que, un dia sí i un altre també, ens feia sentir a la vigília de l'Apocalipsi. I així fins que, ja en el tram final d'una legislatura interrompuda per la convocatòria d'eleccions generals, el PP va tenir a bé concertar-se amb el Govern per convertir l'equilibri pressupostari en un mandat constitucional.

A bones hores. Per llavors a la Moncloa solament hi havia un president devorat per la crisi. La mesura de l'oposició que ha exercit el PP durant aquests últims tres anys ja l'havia donat aquest partit quan, el maig de 2010, Zapatero va abanderar un duríssim programa d'ajustos sabent que s'estava suïcidant políticament.

Els interessos generals van quedar fora de perill gràcies a l'abstenció final d'un partit nacionalista i malgrat el no d'un partit nacional. Eren els temps del «com pitjor, millor» que van caracteritzar l'estil del PP. I ara la pregunta és si el PSOE, amb els papers canviats, pagarà a Rajoy amb la mateixa moneda. Esperem que no. Pel bé de tots.

Per a més informació consulti l'edició en paper.