Probablement hagi estat el primer ministre de França, François Fillon, qui hagi definit millor el risc del deute en que es troben les economies europees, al afirmar com «la paraula fallida ja no és un concepte abstracte» ni per l'Estat francès.

La possibilitat no és incerta, i al respecte només s'ha de veure com el cost del deute de l'Estat espanyol ha augmentat un 680% en dos anys, al passar la prima de risc a principis de 2010 dels 60 punts a 500 punts bàsics respecte els bons a 10 anys emesos per Alemanya. Ahir van haver de pagar el 7% en una emissió de deute de 3.562 milions d'euros.

És aquesta pressió sobre el deute estatal la que ha fet dimitir a Berlusconi com a Primer Ministre d'Itàlia. El que no van aconseguir ni els escàndols ni les manifestacions o els processos judicials, ho han aconseguit la pressió dels mercats financers. I el que ha passat a Itàlia, és el que per qüestions similars ha passat a Portugal, Grècia o el que succeirà diumenge vinent a Espanya.

A Andorra tres quarts del mateix, perquè tot i que només tenim un deute al voltant del 35%, hem passat d'estar subvencionats financerament per la banca del país, a haver d'assumir el cost del deute a preus de mercat.

A partir d'aquí qualsevol escenari resulta plausible, com si s'hagués obert del tot el ventall de probabilitats. És com una broma macabra en la que de cop i volta estem sent espectadors del joc de la ruleta on s'està jugant amb la nostra forma de viure.

En aquest sentit, recordo dels estudis en finances el mètode de Montecarlo com un dels mètodes per analitzar el factor risc de quelcom incert. Consistia bàsicament en aplicar a les variables incertes un número aleatori de que aquestes s'esdevinguessin. D'aquesta manera es genera tot un ventall d'escenaris plausibles a partir dels quals es pot analitzar quins són els factors de més risc.

Una forma d'entendre-ho bé és amb les condicions naturals, com el cas de Fukushima, on es va donar la pitjor de les combinacions: un terratrèmol, un tsunami i una central nuclear al costat del mar. Però també s'entén observant Espanya davant dels cinc milions d'aturats. A Andorra es fa difícil d'imaginar aquests tipus d'escenaris, però bé que podria ser que no nevés en tot l'hivern o que una empresa financera fes fallida d'avui a l'endemà.

Els governs avui dia han de gestionar assumint la probabilitat d'aquest tipus de risc poden esdevenir ben reals. Amb l'agreujant de que, tinc certa sensació com aquest cop, les simulacions de Montecarlo no s'utilitzen per analitzar el risc, sinó que s'estan aplicant per extreure molts beneficis. El que provoca més calfred de tot plegat, és que aquests estudis d'estimació no determinista es van concebre duran la segona guerra mundial als Estats Units pel desenvolupament de la bomba atòmica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.