• Vivim entre premis culturals deserts, institucions caduques i uns mandataris massa prudents i poc engrescadors

Dies de pluja constant i de lectures. Els diaris informen de premis deserts a la Nit Literària i al cartell d'Arts Andorra. Res d'estrany si es té en compte l'anèmia mental en la qual està immers aquest país, on es pretén criminalitzar els guanyadors, on el talent quasi es considera una tara, fer la pilota és una virtut i on no hi ha cap mena de respecte per la intel·ligència i el rigor. Els que haurien de donar confiança i generar optimisme, amb l'aval de 22 consellers generals, semblen un mal cubata de garrafa, amb mitja barreja de jacobinisme i d'aquells tecnòcrates de l'Espanya dels anys seixanta, que pequen d'excés de prudència i d'anar en compte de no prendre mal. Ara, uns mesos després de les eleccions, he entès el significat de l'agermanament entre Escaldes-Engordany (la parròquia del cap de Govern Toni Martí) i la població gallega de Lalín. I és que els DA són com els gallecs. Te'ls trobes en una escala i no saps si pugen o si baixen. Es dediquen a quedar bé amb tothom, a esperar que els problemes se solucionin sols --RTVA inclosa--, i a intentar vendre una sopa fina de tomàquet fresc emulsionada amb oli d'oliva verge extra en suc de ceba rossa i polsim de pebre vermell amb la seva brunoise de cogombre, quan realment el que ens estan oferint és un gaspatxo, força aigualit, per cert, d'aquests que serveixen en restaurants d'aspecte sinistre i cuines que són com armes de destrucció massiva.

Així, aquests que, encara que plogui, no es mullen mai, s'estan entossudint a portar la població a ser com aquell grupet de ciclistes que a l'etapa reina del Tour o la de la Vuelta 2012, que segons anunciava en primícia aquest diari, acabarà al Coll de la Gallina (Canòlich), tenen com a únic i mediocre objectiu el de no arribar fora del control horari. Nosaltres, igual que els zombis de la sèrie The walking dead, deambulem com les fulles que cauen aquests dies dels arbres caducs, sense rumb, sense força, i el que és més greu, sense ningú que recordi que tenim una lluita i uns ideals i que viure és donar la cara, innovar, crear i moure's tal com diu aquell refrany basc que és tota una declaració de principis: «belluga't encara que estiguis assegut». El contrari condueix cap a la indigència intel·lectual i a no ser protagonista de res, ni tan sols espectador. Entre la cultura de la queixa i el sentiment mòrbid de l'enyor ens dirigim cap un escenari més cutre que un vídeo de ZZ Top amb guió de Mariano Ozores. Falta vigor i sobra desídia. Defallim quan hauríem de ser vehements, som indolents quan hauríem de ser actius i ens surt la vena fatxenda quan toca ser humil. No mirem cap al futur perquè estem ancorats en un passat cada cop més llunyà i pervers, oblidant que la nostàlgia és traïdora i que acostuma a dir moltes mentides.

En aquest mateix passat s'ha quedat el Cercle de les Arts i de les Lletres, l'entitat que organitza la Nit Literària, que continua associant la paraula correu amb segell. En algunes ocasions vaig participar en alguns dels premis i, fins i tot, vaig aconseguir un accèssit, però va arribar un dia en què em vaig plantar després d'una conversa amb un jurat. Resulta que un dels individus que havia de valorar la meva obra era un autèntic analfabet funcional amb menys llums que un vaixell de pirates, i que l'únic que havia escrit a la seva vida era una felicitació on hi posava Bon Nadal. No considerava lògic que donés el seu criteri sobre un treball exhaustiu i ben documentat, si era incapaç d'escriure, entre d'altres, un descàrrec per una multa d'aparcament.

Fa alguns anys, en un article d'opinió d'aquesta mateixa secció, que a l'època anava a la pàgina 4 titulat Un trànsfuga a la nit dels amish (10/11/2003), ja demanava una modernització de la institució amb membres que no marxaven ni amb Ajax Pino. No cal dir que aquell integrant del jurat va entrar a formar part, com a membre honorari, del meu club de fans que, amb el pas dels anys, ha anat en constant increment. També em revolta que algú que només faci gargots, pugui emetre un dictamen sobre una pintura o que algú que no pot realitzar un cub amb plastilina, pontifiqui quina és la millor escultura de les diverses candidates a un premi. Encara que aquest no és el cas dels jurats dels premis Arts Andorra que han estat declarats deserts.

Hi ha jurats qualificats i molt preparats, com també és segur que entre les 30 obres presentades al premi Fiter i Rossell n'hi havia alguna amb mèrits suficients per endur-se el guardó, revitalitzar la Nit Literària i, de passada, altres institucions i organismes, abans que acabem tots narcotitzats, sense esma i precipitant-nos pel cau del conformisme i del tòpic «ja vindran temps millors». No vindran si no els busquem. Per això cal força, valentia, i els que governen, que agafin d'una punyetera vegada el toro per les banyes i deixin de marejar la perdiu. Perquè seran ells, i no la pluja que continua caient, els responsables que acabem tots junts Amb l'aigua al coll que és el títol de l'últim llibre d'Andrea Camilleri o Amb l'aigua fins al coll, la darrera creació literària de Petros Markaris.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.