• Vivim, em sembla, una època de retrocés del periodisme presencial

Els periodistes vam posar en marxa fa alguns mesos la campanya sense preguntes no hi ha cobertura, com a senyal de protesta davant la negativa de molts polítics a admetre que els periodistes els interroguin en compareixences informatives. D'aquella campanya queda poc, de les preguntes a les anomenades rodes de premsa, menys encara. Dels imprescindibles contactes entre les fonts i els informadors em sembla que ja no queda res. Del paper que han de jugar els periodistes en una societat democràtica, a Espanya queda el que vostè vulgui que quedi, no gaire, en tot cas.

Jo, com a periodista des de fa ni més ni menys que 40 anys, no puc sinó protestar per una situació que em sembla com a mínim descompensada, injusta i nociva per a la bona informació de la ciutadania. I, si us plau, no oblidi vostè que la informació és el bé més desitjat per la persona, després de la vida i la integritat física. Així que això no és un mer ajust de comptes entre el periodista i les seves fonts per anomenar-les d'alguna manera: això, a vostè, estimat lector, li competeix personal i directament.

Cert: el candidat amb més probabilitats d'arribar a la Moncloa presentava aquest dilluns el seu programa electoral, a Santiago de Compostel·la, sense permetre el luxe de contactar amb els informadors que havien viatjat per poder interrogar-lo. El vídeo, sord a les preguntes, substitueix cada vegada més a l'acte presencial, el periodista, tantes vegades, es veu reduït a convertir-se en micròfon ambulant, en escriba del comunicat oficial o oficiós. Un propagandista, en definitiva.

Consti que no estic acusant en exclusiva a Mariano Rajoy, que certament no s'ha distingit per la freqüència i qualitat de les seves trobades amb els nois de la premsa, però és que també les legislatures presidides per Zapatero han significat una sensible disminució dels contactes amb els periodistes: les rodes de premsa han consistit a concedir la paraula tot just a un parell d'informadors, la claredat i veracitat dels missatges han estat si més no molt millorables. I tot això ha derivat en una notable inseguretat jurídica per als espanyols, que demanen la veritat sense embuts, sense maquillatges. Crec que Zapatero podria haver-ho fet molt millor en aquest terreny, sense acontentar-se amb només dues rodes de premsa completament obertes a l'any, que ja se sap que això no fa mal *

Del candidat socialista tampoc puc dir massa coses positives en el terreny que més m'afecta: sento dir-ho, però, fins on jo puc constatar –i em sembla que tinc experiències més que sobrades per dir el que dic–, Alfredo Pérez Rubalcaba i el seu equip han mostrat un clar desdeny pel contacte amb la ciutadania a través dels mitjans. Trucades a mòbils de periodistes més o menys amics, potser. Actituds més conseqüents i plurals no hi ha hagut, que jo sàpiga. I sé.

Sé també que no faré massa amics amb tot això que escric, però, si no és la veritat absoluta i objectiva –¿existeix?–, és la meva veritat, la meva experiència, la meva queixa. I ningú podrà negar-me que els periodistes pinten cada vegada menys a l'hora d'exercir les seves funcions: ¿on queden la fiscalització dels altres tres poders, on l'obligada distància entre el redactor i la font, on el periodista inquisitorial que busca respostes veraces i completes? Vivim, em sembla, una època de retrocés del periodisme presencial, el que busca els testimonis dels fets, el que vol anar més enllà, i ens conformem cada vegada més amb el que ens diuen els cercadors d'Internet, la informació emesa des dels partits, des de les empreses, des de les institucions. Això abarateix costos, esforços i, sobretot, riscos. Els periodistes cada vegada ens aixequem menys de la taula.

Cal tornar, sospito, al periodisme del risc, l'esforç, de la investigació, de la intransigència. Ja sé que és fàcil dir-ho. Però no podem convertir en heroi –de vegades, heroi pòstum– al periodista que compleix el seu deure fins al final: simplement, compleix el seu deure. Hem de fer una autocrítica molt severa als nostres comportaments, i certament no m'excloc: voldria aquí i ara reivindicar el paper del periodista, del simple periodista, del qual no busca prebendes ni càrrecs des del poder. Però vostè, estimat lector, sap perfectament a què em refereixo, per què seguir amb això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.