Tot es repeteix fins al cansament en la política dins del país. Aquest pecat també el practiquem els periodistes. A una acció sempre es promou una reacció i un comentari crític final que, forçosament, davant del mateix missatge, queda traduït en idèntic posicionament. Dit d'una altra manera: fa massa temps que tots han mostrat les seves cartes i, per tant, el joc està sobre la taula i a plena vista.

Si recapituléssim, comprovaríem que menteixen els que pronuncien paraules majors, perquè prometen molt i no fan res, o intenten mostrar una imatge que és contrària a la real. El valor de les paraules està devaluat i el que abans era un triomf i el millor camí per fer política, ara es transforma en una tertúlia de taula camilla amb poc nivell de coneixement i moltes jugades amb cartes marcades. Hem de discutir i buscar solucions perquè, efectivament, no existeix una majoria absoluta. Però no es pot manifestar que els uns només la volen i els altres no, perquè si els primers ho intenten, els segons només diuen un dia el que negaran al següent.

No es pot tenir amb les actuals forces parlamentàries una majoria absoluta, ben cert, però el que tampoc pot fer qui té majoria relativa, és deixar de complir el missatge pel qual va lluitar electoralment. Es pot cedir, però mai del tot. Si no és possible un acord --que sempre es fa a més d'una banda--, és lògic que les eleccions dirimeixin el conflicte. El problema rau en el fet que tampoc estan gaire clars els grups que tinguin un programa acceptable i que solucionin els problemes que tenim. La facilitat de dir sí per allò que es vol, xoca amb el no en cas contrari.

Massa discurs i poca feina. Deixem de banda les lamentacions per la crisi i comencem a construir en positiu i no críticament. Hem de canviar el model econòmic i això no es fa amb lliçons acadèmiques, sinó tractant de ser excel.lents en el que volem construir en el futur.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.