• Una gernació de nens recorre el país amb talonaris de butlletes a les mans per a sortejos

L'eslògan de promoció turística d'aquests dies té raó. Alguna cosa es mou a Andorra. Una gernació de nens i nenes recorre els carrers de país amb talonaris de butlletes a les mans. Et diuen senyor i et parlen de vostè, i pel mòdic preu de dos euros et venen un número per participar en el sorteig d'una panera o d'un viatge. S'apunten el teu número de telèfon i et diuen que et trucaran si et toca, cosa que succeirà si les xifres coincideixen amb les del primer premi de la Loteria o les dels cecs d'un determinat dia, no amb la data en què començaran les obres del complex de l'arquitecte Jean Nouvel a la Querola d'Ordino, ni amb la velocitat a la qual enxamparan els Mossos el proper conductor d'un vehicle andorrà, ni amb el nombre total de menús que vendrà la Unió Hotelera amb l'Andorra a Taula o la quantitat a partir de la qual retallaran el sou als funcionaris.

Sempre que em paren, acostumo a posar aquella cara de circumstàncies de «m'agrada molt» quan sóc jo qui desembolica el regal que m'ha correspost de l'amic invisible. L'altre dia, però, en el Bus Exprés se'm va acostar un nen i no li'n vaig poder comprar perquè no tenia els dos euros que havien de permetre finançar el viatge de fi de curs, la temporada d'un club esportiu o d'alguna entitat cultural. Quan li vaig dir que no, em va semblar que la resta de passatgers em miraven amb mala cara. Com si fos un psicokiller al millor estil Michael Myers de Halloween. Per un moment vaig témer que algú no em fes una foto i sortís l'endemà a la contra del Més Andorra com a protagonista de l'acte incívic del dia. I això que ja n'he comprat de totes les escoles i centres educatius del país –menys de la d'odontologia i de La Salle que encara no estan en funcionament–, de l'associació de puntaires, de l'agrupació de lluita contra la ludopatia, del col·lectiu d'amics del Roc del Patapou i de la plataforma per la disminució de la contaminació lumínica a Aixàs. La llista és més llarga que la versió en directe del November rain de Guns N'Roses. A banda de pagar, no em tocarà res tret del consol en versió Sèneca quan deia allò de «la recompensa d'una bona acció és haver-la fet».

Tinc la sensació, potser produïda pels efectes secundaris del Frenadol, que aquest any veig més venedors que mai, que van a l'alça, tot al contrari que la Nit Literària que està en plena decadència. Ja formen part d'aquest paisatge prenadalanec, com la Marató de TV3 o els catàlegs de joguines que cada cop arriben abans a les bústies. No trobo enlloc Cacaolat en envàs gran, el Contradiction de Calvin Klein, ni els meus cereals preferits amb pepites de xocolata del Monoprix però de vailets amb butlletes n'hi ha arreu. El nombre és difícil d'avaluar tal com els assistents a una manifestació, segons càlcul dels organitzadors o de les autoritats, encara que deu ser al voltant de 216 que són els caps de bestiar que van anar a la Fira d'Andorra la Vella i els 8.000 visitants de l'exposició de Diego Rivera al Museu del Tabac.

Apareixen a partir de les cinc de la tarda, quan acaba l'escola; i ja no són només uns superhomes. Són Leònides plantant cara al persa Xerxes a les Termòpiles. Surten de darrere d'un arbre a la velocitat d'un neutrí i se't planten al davant per oferir-te la butlleta. No defalleixen com el conillet de les piles Duracell i són incombustibles com The Cure. Serà perquè l'Apiretal o el Dalsy tenen unes propietats semblants a la caldera a la qual va caure l'Obèlix o perquè en Doraemon no és tan de ficció com pensem i potser ha agafat forma humana en algun d'aquests nanos i, en comptes d'invents, treu de la butxaca màgica, un talonari.

El seu camp d'acció no es limita al carrer, també van als comerços i als pisos. Dijous passat mentre esperava que toqués la rifa en forma de calefactor que em permetés poder treure els pingüins que s'havien instal·lat a casa, van trucar tres cops al timbre. Jo estava tan feliç com Scott Fitzgerald davant d'un whisky, però el visitant no era Moisés pujant al Sinaí o Noé i la seva arca al cim de l'Ararat convertits en calefactors salvadors sinó, i per ordre d'aparició, un nen de l'escola andorrana, un del centre esportiu i un de l'escola francesa que em convertien en candidat a una panera, a un pernil ibèric i a un viatge quan la meva única, i modesta aspiració, en aquell moment, era acollir un operari que em permetés deixar de ser Miguel Strogoff a l'estepa siberiana.

Cap d'aquells nens pentinats com el Príncep Valent no em solucionaria el problema. Això no obstant, vaig comprar les tres butlletes i vaig córrer, per combatre el fred, a posar la cançó Todo se transforma de Jorge Drexler que promou la idea que la vida es regeix segons una llei simple: «cada un de nosaltres rep el que dóna», i a esperar que torni a sonar el timbre amb la mateixa inquietud que si hagués d'anar a L'Illa del doctor Moreau amb els monstres deformes, reconvertits pel científic, en un intent d'assimilar-los als humans. L'única certesa és que encara no trucarà cap polític. Quan ho faci, hauré d'anar en compte perquè tot i que no venen números, se't poden rifar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.