L'home sempre ha representat la mort de moltes maneres, la més freqüent ha estat aquella, que ja ve de lluny, en la que un esquelet cobert per una capa negra exhibeix la seva dalla. Tema recurrent a la literatura, la música, el cinema, la fotografia. Una de les representacions de la mort més originals és la que va fer Bob Fosse a la seva pel·lícula All thta jaz. Una dona atractiva i tota vestida de blanc esperava, al final del passadís estant, amb els braços oberts i un cert somriure el protagonista que es dirigia cap a ella amb una expressió facial que anava variant així que s'acostava més. No vèiem però que passava quan hi arribava, perquè nosaltres sempre estem d'aquest costat. Normalment ningú no espera la mort amb ganes i alegria, però és segur que un dia vindrà a visitar-nos i anirem amb ella. De la mateixa manera que un dia arribàrem, un altre dia el marxarem.

El primer és motiu d'alegria, el segon acostuma a ser trist. La separació d'un ésser estimat és dolorosa i causa un tristesa que ens acompanya durant un temps determinat fins que es va afeblint. Mai ens oblidem dels difunts i es diu que viuen en el nostre record, però és un record feble perquè no va més enllà de dues o tres generacions que és quan desapareixen també les persones que tenen record. Aquest dies els dediquem a fer-los memòria i l'expressem de moltes formes. Està creixent una manera de fer que treu els morts dels cementiris, aquella que té a veure amb les morts per accidents. A molts llocs on s'han produït es dipositen flors com si es tractés d'un monument que ha de recordar permanent la presència d'algú, de manera que sembli que no habita a la necròpolis, sinó que continua present a la vida diària. No deixa de ser una manifestació més de la mena d'obsessió que tenim ara d'amagar la mort. La mort no entra als nostres plans, potser perquè els avenços mèdics l'han retardada molt i preferim oblidar-la; potser perquè ens espanta molt el que vindrà, ja sigui la glòria, o la misèria, la vida o el no res. Aquí les creences juguen un paper fonamental, perquè ens permeten preguntar-nos i trobar resposta a la pregunta ¿cap a on anem? No sabem ni quan ni com morirem però més important que la quantitat d'anys que vivim és com els vivim i quin partit traiem a la nostra vida. Quan la parca vingui a visitar-nos que li costi tallar el fil.

Per a més informació consulti l'edició en paper.