En aquesta tardor on tenim tantes notícies negatives, el comunicat d'ETA del passat dia 20 dient que abandona definitivament la lluita armada és una finestra oberta a l'esperança. És una notícia realment positiva però encara insuficient, doncs els etarres continuen tenint armes mortíferes a les seves mans. Tot i així és un fet d'una importància històrica incommensurable ja que posa fil a l'agulla per a l'inici del fi del terrorisme a Espanya. Terrorisme que ha causat tantes morts, i que ha causat tant de dolor i també, perquè no dir-ho, odi. ETA ha fet un primer pas escoltant els representants internacionals de la Conferència de Pau de San Sebastián del dia 17. Els etarres demanen obrir un procés de diàleg destinat a solucionar «les conseqüències del conflicte». Em sembla bé, ara cal però que tots els implicats estiguin a l'alçada de les circumstàncies, això implica que l'esperit d'Ernest Lluch, l'esperit del diàleg estigui sobre la taula de negociacions. La seva família ha manifesta que en aquestes negociacions les víctimes no hi poden intervenir perquè no poden ser objectives. Penso que tenen raó: per arribar a la pau es necessita generositat i perdó. Li pertoca al Govern acceptar la jugada en favor de la fi de la lluita armada. De moment el Govern Zapatero no es vol mullar i pendent de les eleccions del 20-N li passa la pilota a Rajoy. De fet haurà de ser el Govern que surti d'aquestes eleccions el que tindrà la responsabilitat de no perdre aquesta oportunitat històrica en el camí de la pau. M'agradaria molt que es produís la desaparició total d'ETA i que la societat basca trobés camins de reconciliació, reivindicant la memòria de les víctimes, la dels dos cantons del conflicte, i és clar que es revisés la política penitenciària i que les causes que van portar que el naixement de la banda armada es puguin resoldre per la via democràtica acceptant el dret dels pobles a decidir el que volen ser. Sembla que des de Madrid no volen ni sentir a parlar del dret d'autodeterminació. Certament, no serà un camí de roses i tinc por que hi puguin haver alguns rebrots de violència. Valoro que ETA, que porta més de 40 anys emprant el llenguatge de les armes, accepti ara, Mai és tard per a la pau, el llenguatge del diàleg, el llenguatge que emprava Lluch i espero que les autoritats espanyoles, franceses i basques ho tinguin present.

Per a més informació consulti l'edició en paper.