Últimament, tantes perspectives incertes, anuncis de mal presagi i realitats més que preocupants s'han apoderat de la informació diària i dels neguits quotidians, que pensar en més coses enllà de les cimeres, la borsa, l'euro i tots els derivats, fins i tot es fa estrany.

Per això convé alegrar-se en comprovar que, efectivament, moltes altres experiències aporten valors, potser no financers, però que no solament deixen respirar sinó que són perceptibles, propers i omplen l'existència. És una de les qualitats de la pràctica de l'art. La participació en la 22ena mostra d'art d'Andorra prova la vitalitat i extensió en un ventall molt divers de persones del desig d'expressar-se des dels múltiples llenguatges de la creació.

Les exposicions no vénen mai soles, i es pot veure obra nova d'Alfons Valdés i Josepa Travé a Escaldes-Engordany en una particular confrontació d'esperits totalment diferents. La lleugeresa de l'obra de Valdés s'aconsegueix amb un gest àgil i amb una economia d'elements i colors, tot resumit en símbols per descobrir. La paraula de l'artista actua com la clau per obrir els seus codis que van variant i traduint les seves impressions vitals davant del paisatge creat en el temps, havent de fabricar una frontissa, d'insinuar només una cabana.

Els senyals, els rastres de la presència de les persones, de les seves històries particulars transcendeix en Josepa Travé en la seva força i energia, com si volgués atrapar allò que la ruïna, la casa abandonada, el poble desert, suggereix, una cultura mil·lenària que desapareix als Pirineus, com deia Violant i Simorra. Aprofitar encara els vestigis, denunciar el que hi hem perdut, recuperar-los i transformar-los. Una feina enorme, que ens convida a enfrontar-nos-hi i, lògicament, també ens encarem amb el nostre dia. Tot desapareixerà, és evident, però d'entre les restes, què se'n treurà? Això de no ser-hi per veure-ho és un mica empipador.

Historiadora

Per a més informació consulti l'edició en paper.