• Aquest dia s'acostumen a concentrar massa activitats que es fan a la mateixa hora

Les tres de la matinada. I despert. No ha estat cap malson amb la cara de salfumant de Freddy Krueger. Estic neguitós perquè és dijous, i com és habitual a Andorra aquest dia hi ha una bogeria d'actes. Inauguracions d'exposicions, conferències, debats, simposis, seminaris, taules rodones, col·loquis....i tot a la mateixa hora, o quasi. Em coincideixen l'aniversari del Punt 400, el TEDx i una ponència sobre adolescència. És una elecció tan difícil com la d'un simpatitzant de Demòcrates per Andorra que ha de triar a la Massana entre les llistes de Ciutadans Compromesos o de Moviment Massanenc per a les properes comunals. Davant l'allau d'actes, tinc els mateixos dubtes que per discernir si és millor la cançó Cocaine tocada per Eric Clapton o per JJ Cale o si l'església a la qual va la família tan religiosa que protagonitza El árbol de la vida és catòlica o protestant. L'únic que em queda clar és que són cristians.

Em moc al llit pensant que a Catalunya el gran enigma dels dijous és el perquè aquell dia la majoria de restaurants fan paella o algun tipus d'arròs. És complicat d'argumentar, tant com la sobredosi d'activitats a Andorra. Els que programen coses aquell dia tenen més valor que enfrontar-se a la Fenomenologia de l'esperit de Hegel com si fos una clàssica novel·la de formació. Han creat els dijous hiperactius que semblen una còpia del millor Josep Cuní a TV3 on, en una setmana, va sortir presentant el programa dels matins, el debat electoral, l'especial eleccions, la gala del Català de l'Any, l'especial Wembley i el programa L'aventura del romànic on apareixia simultàniament --miracles del muntatge-- a Boston, la Vall de Boí i Nova York. A manca d'ajuts tecnològics de televisió, m'he adherit, seguint els consells d'Oprah Winfrey, que cobra més i en sap més que en Cuní, al pensament positiu, aquesta cantarella new age hiperconsumista que força a posar bona cara al mal temps. Per això penso que algun dia, serà realitat l'agenda centralitzada o algun altre projecte, per evitar aquesta concentració d'actes el mateix dia i a la mateixa hora, encara que sóc més caut que un capellà de l'Opus que treballi a la Pontifícia Acadèmia de la Vida del Vaticà perquè hi ha hagut temptatives que han quedat en un no res. Cal insistir, amb la mateixa tenacitat que Walter Berglund, el protagonista de l'extraordinària Llibertat, que es passa bona part del llibre intentant aconseguir uns terrenys per poder protegir una au petita de color blau que està en perill d'extinció.

El desvari d'aquest dijous que sembla una contraprogramació de cadenes de televisió espanyoles, però, no l'arregla ni la meditació budista tibetana, la teràpia Gelstalt o la iniciació al món sufí per Idries Shah i la Tariqah Naqshbandi. M'endormisco i somio que tinc un doble, sóc un bilocat i posseeixo el do de la ubiqüitat, cosa que em permetria estar al mateix temps amb la Iolanda i l'Abou, escoltar el Marc Juanati, i posar-me al dia de les últimes teories sobre la comunicació i els adolescents. La meva ideologia descarta la primera opció perquè sempre s'ha rumorejat que alguns dictadors com Franco o Hitler tenien dobles. Ho il·lustra perfectament la pel·lícula Esperáme en el cielo. L'aprehensió em fa prescindir de la bilocació, efecte paranormal que permet estar a dos llocs al mateix lloc, una propietat només a l'abast de religiosos com Martin de Porres o Sor María de Ágreda i de teòlegs com Emmanuel Swedenborg i jo no sóc ni una cosa ni l'altra. També oblido la tercera opció després de la lectura del poemari de Ferran Escoda El mal de la ubiqüitat. Explica que és un do (pels creients) que només té Déu i que quan el volem aplicar els humans «volem ser a tot arreu, saber-ho tot» es converteix en un mal. No s'equivoca. Ho va provar Toni Martí per intentar apagar dos incendis preelectorals a la Massana i a Sant Julià de Lòria i va acabar amb trencadissa.

N'estic fart de rebregar el coixí, de donar voltes i d'agafar mil postures sense trobar la bona, i a les sis em llevo encara que sigui per contradir William James, el patriarca de la psicologia americana, que es preguntava davant el fet quotidià d'aixecar-se cada dia al matí: ¿Com ho aconseguim si tenim tantes raons per no fer-ho? Ho atribuïa al fet que disposem d'un mecanisme irreductible, la força de voluntat o, almenys, la suficient automotivació per no cedir als impulsos de l'ociositat o el sense sentit. James era lluny d'imaginar que els dijous, en un país petit t'hauries de despertar d'hora per poder fer front a una agenda d'actes saturada. Mentre vaig amb mandra cap a la dutxa penso que una de les característiques d'aquest psicòleg era el pragmatisme, el mateix que aplico per decidir a quin acte aniré. Seguint els consells de Francesc Torralba recordo que, efectivament, som molt pragmàtics i cerquem l'eficàcia, no volem pensar en allò que no té una «solució», que no és útil. Ho va dir en una conferència a Andorra la Vella. ¿Endevinen quin dia de la setmana?

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.