No és seriós que tot un expresident–en aquest cas José María Aznar– redueixi el que representa el 15-M a «un moviment marginal antisistema d'extrema esquerra». Doncs no. Ni és això ni és el contrari perquè el 15-M, això de «democràcia real, ja» o «els indignats» potser siguin l'escenificació urbana i global de molts i molt diversos fets que ens deixen farts. Per això resulta contradictòria en ocasions, exagerada de vegades, utòpica altres i és molt fàcil que es colin per les escletxes de les assemblees tot tipus de caçadors furtius: des dels violents als partits amb seu i subvenció. Però qualificar/desqualificar amb dues paraules la manifestació d'un descontentament social, resulta massa fàcil i massa inútil. I si dic això és perquè un servidor, bastants anys abans que passés el que va passar a la Puerta del Sol, venia reivindicant allà on volien sentir «una democràcia manifestament millorable» en una Europa on la unió per l'euro provocava un cert escepticisme, aquesta sensació d'inseguretat que se sent quan es comença a construir per la teulada o almenys sense fonaments.

Que això no funciona és una cosa evident, ni funciona la democràcia espanyola com havíem imaginat en la transició, ni funciona el model de món globalitzat incapaç d'entendre que el fracàs atroç del socialisme no significava la santificació sense més del capitalisme, com ve quedant demostrat.

Generalitzar és inútil i simplificar no és bo i és injust, tan injust com demanar solucions concretes als que resumeixen en un eslògan més o menys enginyós el seu desengany, la seva ira o el seu somni. Naturalment que dins d'aquest maremàgnum d'indignacions es cola la violència gratuïta i marginal de la mateixa manera que en la molt reglada vida política del sistema es colen fins a dir prou els lladregots, els ganduls i estafadors i si els molesta als bons la generalització que «tots els polítics són iguals», també pot molestar a l'altra part el reduccionisme fàcil de la marginalitat als que no estan d'acord com funcionen les coses.

És inútil tractar de jutjar el que és el 15-M com un tot i de la mateixa manera que recomanava humilment que després dels primers dies d'acampada el millor era dissoldre per no caure en el parany de la quotidianitat avorrida i manca de frescor, m'oposo ara que ningú talli en sec i pretengui resumir –ni per bé ni per mal– el desencant i l'esperança que ha tret al carrer a molta gent en molts llocs.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.