• Es parla d'innovació i tecnologia però som incapaços de saber quants habitants hi al país

El monitor es va quedar igual d'extasiat com Stendhal davant de la basílica de la Santa Creu en veure'm entrar. No sé si el va impactar més el fet que jo aparegués en el gimnàs, un propòsit, com millorar l'anglès o aprendre a cuinar, que m'havia imposat des dels temps en què Enric Casadevall va començar a ocupar càrrecs públics, o per la indumentària: un xandall amb olor a pastilla Cruz +Verde contra les polilles que sembla els que portaven els atletes de la URSS, amb la falç i el martell i les lletres CCCP, als Jocs Olímpics de Roma 1960 i les sabatilles, que són el mateix model que les del tennista Ivan Lendl a la dècada dels 80. Una mica recuperat de la sorpresa inicial, m'explica el funcionament de les diverses màquines encara que algunes semblen instruments de tortura i altres autèntiques meravelles tecnològiques que em fan sentir com el Charles Chaplin a Temps moderns perquè sóc incapaç de baixar el seient d'una bicicleta estàtica, que ho registra tot, les pulsacions, les calories, la distància i la velocitat. És ben diferent de la vella Cyclostatic que tinc a casa i que és tan fiable com una BlackBerry la setmana passada. Té un manillar que serveix essencialment de penjador de roba perquè la resta d'andròmina està coberta de pols igual que si estigués en el desert en lloc d'una habitació.

Entre aparells, homes supermusculats i dones amb una roba que deu ser la que dissenya Stella McCartney per a Adidas, em sento tan rar com el Juan Aguirre d'Amaral sense gorra, i tinc la sensació de ser un estrany i de plantejar-me què hi faig allà. Un mica com Dolors Cabot si arriba a exercir de cònsol major al Comú de Canillo per dos mesos sabent que no la volen a la llista de DA per a les properes eleccions i que l'han deixat allà amb la consigna que l'últim apagui el llum. He optat per la bicicleta perquè l'altre artil·lugi al meu abast em provoca més por que una fira del llibre organitzada pels Latin Kings. Primer pel nom, ja que es diu el·líptica, i perquè haig de moure els braços i els peus. Sóc un home i sempre m'ha costat fer dues coses a la vegada. Així que m'enfronto a la bicicleta estàtica amb més valentia que l'editorial Diògenes que va acometre la proesa de publicar en alemany els 40 volums de la Comèdia humana de Balzac o els 29 volums de les obres completes de Faulkner. Començo a pedalar i veig que, al meu davant, hi ha dues pantalles de televisió a la paret. En una difonen la cadena Eurosport i en l'altra Teledeporte. Per sort són transmissions esportives i no hi ha notícies. Ja n'he tingut prou amb la lectura dels diaris al matí. La policia que alerta d'intents d'estafa a través de cartes i trucades que notifiquen premis de loteria ficticis, les 100 persones més sense feina, Andorra la Vella que amenaça d'inflar el cens segons el seu cònsol menor, el mateix que en una foto surt elaborant una coca...

Ja deia Schopenhauer que els diaris són un aperitiu de mal gust i que cal aplicar en petites dosis. Encara que jo, dalt de la bicicleta, suant com un porc, sense veure-hi res per les gotes que em llisquen per les ulleres i la suor que se'm fica a la boca amb aquell gust a salat, penso més en un altre filòsof de tall hel·lenista, Sòcrates, que tenia una gran capacitat de resistència al cansament i que jo no tinc. Busco excuses com un Mourinho qualsevol. El refredat que arrossego, conseqüència de la diferència entre els 6 graus de primera hora del matí i els 27 del migdia i per no haver escoltat a la meva dona que em deia d'endur-me la jaqueta, el fet de no pedalar sovint, l'astènia tardoral o que tinc les plaquetes i els leucòcits o glòbuls blancs més baixos que la quota de popularitat dels funcionaris, bombers, policies i agents de circulació entre els comentaristes de notícies als diaris digitals i blogs, i els enviadors mediàtics de SMS.

Tot i això jo continuo una estona més amb una tenacitat digna d'un membre de la comissió gestora del PLA. Pedalo un quart d'hora fins que decideixo ajornar-ho per un altre dia de la mateixa manera que Govern amb la nova seu de la Justícia. Quan marxo, perquè ja és l'hora de sopar, pel terra del gimnàs serpenteja un rastre de gotes de suor. Arribo a casa, poso la tele i al Canal 33 hi surt la Maria Reig. S'omple la boca d'innovació i a mi que em bull la sang quan sento parlar d'això i de programes interpirinencs, tecnologia o progrés si no arriben a saber quants habitants som ni podem localitzar gent molt coneguda per notificar una sanció per excés de velocitat.

Quan em vaig inscriure al gimnàs em van anunciar que els dies feiners tancaven a mitjanit. Encara hi sóc a temps de tornar-hi perquè tenen dues pantalles de tele. A aquella hora ja no hi deuen haver-hi transmissions esportives com no sigui kick boxing, lluita lliure, billar, dards o una partida de pòquer. Així en una podran posar l'entrevista a la Maria Reig i en l'altra la transmissió en diferit d'una sessió de Consell General, de les de 30.000 euros anuals en tarifa RTVA. Això sí, li demanaré al monitor, si s'ha recuperat totalment de l'astorament, que em giri la bicicleta d'esquena a les teles perquè pedalaré com un boig intentant fugir d'elles.

Per a més informació consulti l'edició en paper.