• La propaganda destrueix la idea d'igualtat, justifica la jerarquia entre ciutadans, subordina l'opinió pública

Potser em vaig precipitar quan --l'estiu de l'any passat-- vaig diagnosticar com un greu error de càsting el fitxatge del cap de llista d'ApC com a think tank unipersonal. Pensava que l'ànim sincer dels promotors de la plataforma era, ni més ni menys, el que havia llegit al seu programa electoral, a saber: "Tota la nostra actuació estarà guiada per la voluntat d'assolir un pacte d'Estat, de manera que tots junts puguem treure Andorra del forat en què està" o "buscarem el consens amb els partits que es puguin trobar en un extrem o altre del Consell General"; deduïa que per aconseguir aquests objectius calia un líder amb una capacitat política que superés amb escreix el limitat horitzó d'un professor de comptabilitat, per molt intangibles que fossin les partides que calia comptabilitzar.

Quan, en les negociacions amb el Grup Parlamentari Socialdemòcrata, vaig veure la interpretació que feien des d'ApC del consens, vaig deduir --potser també amb precipitació-- que era un exemple del que diuen en psicologia efecte de fals consens, en virtut del qual moltes persones --inconscientment-- tendeixen a sobreestimar el grau d'acord que els altres tenen amb ells; aquestes persones són proclius a pressuposar que les seves pròpies opinions, creences, costums i preferències són compartides per la majoria de la gent.

Amb el pas del temps he pogut comprovar la insinceritat de les intencions expressades en el preàmbul del seu programa electoral. A més, malgrat les importants desercions en el grup promotor de la plataforma i les tímides veus dissidents d'alguns militants de RD i S21, el seu omnipotent nucli dur sembla conforme en l'estratègia de bloqueig adoptada pels tres consellers d'ApC. Ni consens, ni efecte de fals consens.

Cal, doncs, revisar la tesi de l'error i esbrinar les vertaderes intencions del grup fundador, més enllà de les seves declaracions. Aquestes intencions anaven, potser, per la via que va explorar el profètic periodista americà Walter Lippmann, que deia que "en una democràcia amb un funcionament adient, hi ha diferents classes de ciutadans; en primer lloc, els que analitzen, prenen decisions, executen, controlen i dirigeixen els processos: l'elit; només una reduïda elit pot entendre quins són els interessos comuns, que és el que ens convé a tots"; després només calia --amb les tècniques més adients de propaganda-- "fabricar el consens per tal de produir en la població l'acceptació de quelcom que inicialment no era desitjat".

LA PROPAGANDA
destrueix la idea d'igualtat, justifica la jerarquia entre els ciutadans, crea consens, subordina i controla l'opinió pública, que és el pitjor perill al qual s'enfronten les corporacions. I és que, tal com deia Gilles Châtelet: "La matèria primera consensual és essencialment putrescible i es transforma en la unanimitat populista de les majories silencioses". Així, l'objectiu de la reduïda elit andorrana dels fundadors d'ApC no hauria estat més que el de crear unes sigles en dos mesos, disfressar l'autoritarisme patriarcal d'antany amb una estratègia de propaganda sobre expectatives de consens i després... no fer res més. Calia, això si, una mena de comte de Gloucester, com el vassall del rei Lear, per liderar el projecte. Precisament, aquesta primavera, l'editorial El rey Lear ha publicat, en castellà, l'assaig d'Oscar WildeEl crític com a artista, en el qual l'autor irlandès demostrava, per a uns, el seu enginy i refinament i, per a d'altres, la seva frivolitat, cinisme i pedanteria. L'assaig té dues parts: La importància de no fer res i la La importància de discutir-ho tot. Si alguns polítics tenen com a llibre de capçalera El príncep, de Maquiavel, és prou versemblant que els dos breviaris d'Oscar Wilde constitueixin el manual pràctic del líder d'ApC.

En els llibrets podem llegir els diàlegs entre Gilbert i el crèdul Ernest, amb perles com ara les tesis de Gilbert que reprodueixo: "No hi ha país tan necessitat de persones inútils com el nostre", "Per no fer res existeixen els elegits. Il.limitada i absoluta és la visió del que seu tranquil.lament i observa", "És molt més difícil parlar d'una cosa que fer-la", "Creiem en els credos no perquè siguin racionals, sinó perquè es repeteixen", "No deixaré de parlar-te només perquè no m'estigui escoltant. M'agrada escoltar-me a mi mateix. És un dels meus majors plaers. Sovint mantinc llargues converses amb mi mateix, i sóc tan intel.ligent que, de vegades, no entenc ni una paraula del que dic".

LA PARTICIPACIÓ
en els diàlegs d'Ernest es limita a objeccions com ara: "Tracta vostè el món com si estigués dins una bola de cristall". He de prevenir el lector que mai no se m'ha passat pel cap la perversitat de comparar dos M. I. consellers generals amb el bo d'Ernest, ni al seu cap de files amb Gilbert, ja que aquest (Gilbert) almenys tenia un elevat esperit autocrític, que li permetia tenir dubtes: "Quan la gent està d'acord amb mi, tinc el sentiment que dec estar equivocat". ¿O ara jo també m'equivoco?

John Kenneth Galbraith deia que per tal de conservar els seus privilegis i per obstaculitzar la recerca de més igualtat, la gent satisfeta, les classes benestants i acomodades, hostils a la intervenció de l'Estat i als serveis públics, volen un Estat sense recursos, un Estat que no faci res. ¿Són aquestes les intencions dels patrocinadors d'ApC? En tot cas, ho semblen.

Enginyer. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.