Caminaven intentant dissimular els moviments de preocupació que el seu cos manifestava anant cap a l'església. Solament quan ja havien aconseguit entrar-hi se sentien un xic menys desprotegits que fora. La missa començà i quan en la consagració el sacerdot demanava l'efusió de l'Esperit, començaren a sentir-se crits a fora i cops a les portes de l'església. La celebració s'aturà i la por de la que pensaven que s'havien desfet, de nou es manifestà amb intensitat als rostres. Les últimes setmanes havia estat freqüent que els aldarulls duressin uns minuts, per desaparèixer després sense més conseqüències, però encara era viva en la memòria dels fidels la matança de feia, encara no, un any. Ells es consolaven recordant les paraules del Mestre que advertia que serien perseguits per causa seva. Al mateix temps envejaven els qui podien manifestar lliurement la seva creença religiosa a casa seva, perquè eren de la religió majoritària, o als cristians com ells, que podien viure lliurement la seva religiositat als seus països, on no hi havia restriccions de cap tipus per la pràctica religiosa, ni cap conseqüència negativa per manifestar la fe. Havien passat èpoques més favorables però la intransigència havia guanyat terreny dirigint-se cap als diferents, als qui entenien les coses d'una altra manera, als qui eren minoria i anaven contracorrent. Era difícil lluitar contra el fanatisme que solament pot entendre un punt de vista. Els seus límits eren molt estrets, d'una estretor unidireccional. Utilitzat pel poder a voluntat, servia per donar carnassa als seguidors i calmar els opositors. Si als països democràtics de vegades calia recordar els drets de tots els ciutadans, als totalitaris no tenien preocupacions d'aquest tipus, ni ningú s'escandalitzava si de tant en tant calia recordar amb mà fèrria qui tenia la paella pel mànec. Sabien que no eren els únics cristians perseguits, que en d'altres països, fidels com ells també havien de portar la seva creu amagada, amagar el sofriment, amagar els símbols. La força per aguantar aquella situació els hi venia de Déu, perquè dels homes solament els hi arribaven garrotades. Fins i tot els amics de sempre, que no eren cristians, els havien girat l'esquena. No era fàcil ser cristià en un país on la democràcia era inexistent i la religió havia estat eradicada o la majoritària n'era una altra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.