• Un agent de la Guàrdia Civil va decidir fer tota una exhibició de prepotència i mala educació emparant-se en el poder

Potser no és massa ètic aprofitar un espai com aquest per parlar d'una experiència personal. Però suposo que no sóc l'única que s'hi ha trobat i, igual que l'agent de la Guàrdia Civil va decidir fer tota una exhibició de prepotència i mala educació emparant-se en el poder que li confereix el fet formar part d'un cos de seguretat, em sembla prou just fer ús de les eines que tinc al meu abast per denunciar el que el meu parer és un abús de l'autoritat.

Fa dos anys que travesso, periòdicament, la duana de la Farga de Moles. Reconec que mai fins dimarts no m'havia passat res de semblant. Normalment, em fan parar el cotxe i obrir el maleter. Se'l miren per sobre i em deixen passar. Alguna vegada, fins i tot, si coincideix amb hora punta del cap de setmana, puc passar sense aturar-me.

Aquest dimarts anava a la Seu d'Urgell, a fer una passejada amb bicicleta. Igual que altres vegades que he creuat la frontera amb la mateixa finalitat, duia la bici dins del cotxe: seients abatuts, una manta per no destrossar la tapisseria i roda del davant desmuntada.

Arribo a la duana que passen uns minuts de les 12 del migdia. Aturo el cotxe com sempre, surto, obro el maleter... «¿Tabaco? ¿Algo que declarar?». Responc que no, que no porto tabac ni res que hagi de declarar. «¿Me deja ver el pasaporte?». Amb la matrícula, l'agent m'ha pres per andorrana. O potser és que en cap de les meves respostes –breus– no he canviat de llengua. Se sorprèn quan li ensenyo no un passaport, sinó el carnet d'identitat espanyol. «Ah, DNI... ¿Permiso de circulación?».

Un cop té el meu carnet i el «paper groc» –el permís de circulació– em diu que aparti el cotxe i el deixi a tocar de les oficines. Allà em demanen que tregui la bici –jo trec la bici i la manta, per deixar clar que no porto res– i, sense més explicacions sobre què busquen, l'agent que m'havia fet aturar i alguns companya em comencen a regirar la motxilla i a desmuntar el cotxe.

Intento articular alguna pregunta. En català. No per rebequeria, sinó perquè és la meva llengua. «Señora, no la entiendo de nada». Molt bé! Sí, senyor! Es gasten els diners en gossos ensinistrats, que detecten bitllets i drogues... Però no pas per a una mínima formació dels agents. Perquè, és clar, es tracta de la frontera entre Andorra, on l'única llengua oficial és el català, i la Seu d'Urgell –els catalans, a Catalunya, no podem exigir que se'ns parli català, però sí que se'ns entengui...

Pregunto el que sembla una evidència: «¿Em desmuntaran el cotxe?». Ja no sé en quina llengua parlo. Estic nerviosa i és molt possible que estigui fent una barreja d'idiomes. Llavors recordo els gossos –penso que, si fan venir un dels seus gossos ensinistrats, s'adonaran que no porto res il·legal a dins del cotxe i em deixaran en pau. I vaig i ho deixo anar... «Señora, me fío más de mi instinto que de un perro». Penso en un hashtag de Twitter: #etfelicitofill.

deixen a part un petit tornavís del compartiment del maleter on hi ha les eines –un indici de la meva activitat delictiva! Troben una bossa de plàstic lligada a dins de la motxilla i es creuen que ja m'han enxampat. Que ja ho entenc, que la troballa és estranya: l'última vegada que vaig anar a la vall del Madriu –¿fa deu dies?– se'm va ocórrer recollir etiquetes d'ampolles i papers que em vaig trobar pel camí, em vaig despistar i allà es va quedar... Intento explicar-me, però ni cas.

Quan recupero el mòbil del cotxe, per trucar i avisar que arribo tard a la Seu –havia quedat–, em fan apartar: «¡No se acerque al coche!». Al cap d'una estona, així sense més, em fan buidar les butxaques: les claus de casa i els dos mòbils (andorrà i espanyol). No se'n fien i ha d'ensenyar-los butxaca per butxaca...

Miren, regiren i em borden si em moc o intento fer alguna pregunta –els agents; els gossos no els he vist per enlloc. 40 minuts. No troben res i em diuen que puc marxar. Ni un «disculpe las molestias» ni cap explicació. L'instint els ha fallat. I les maneres. Per damunt de tot sóc una ciutadana i mereixo un respecte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.