Resulta que dos milions de francesos, pretesos simpatitzants de l'esquerra –vés a saber– i no necessàriament militants del socialisme, van acudir aquest diumenge a votar el seu candidat preferit com a contrincant de Sarkozy a les pròximes eleccions presidencials. Unes primàries obertes en tota regla. El que menys importa és qui va guanyar –un de l'aparell típic, Hollande– en la massiva votació, per participar en la qual s'havia de pagar un euro, el que em meravella és el mètode.

Acostumats per aquí, com estem, a que les primàries, on se celebren –que és al PSOE–, estan plenes de traves, trucs, irregularitats, vets, avals aconseguits qui sap com, no deixa de sorprendre que els veïns del nord donin veu i vot a qualsevol, a canvi de només el pagament d'un euro, el que suposo que no haurà vingut malament a les arques del partit, que s'enfronta a una dura precampanya electoral.

Sí, he de confessar: sento enveja. Mai diré, com alguns exagerats diuen, que Espanya no és una democràcia. És clar que ho és. El que passa és que hi ha altres democràcies més imaginatives, més lliures, en les quals maniobres orquestrals en la foscor no deixen a la cuneta un possible candidat a la Generalitat, com a València, perquè no ha aconseguit uns avals que mai haurien d'haver exigit . O, pitjor, on una precandidata a la presidència del Govern tira entre sanglots la tovallola per raons de política interna aparell –anem a dir– que encara ningú ha explicat prou als ciutadans.

Què vol que li digui: jo també hagués pagat un euro per haver pogut votar. O dos, si m'haguessin deixat fer-ho en els dos principals partits nacionals. O fins a tres, si ... En fi, allons enfants.

Periodista

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.