• La política andorrana continua sent un còctel de grups, interessos i pactes contra natura

Després de córrer i d'anar a buscar bolets, ja em toca seure en una terrassa per prendre un tallat. Encara que ja hi hagi castanyeres i que ja estiguin instal·lant els ornaments de Nadal, fa calor, com si fos l'estiu. Aquest tallat és l'últim al Bare Nostrum que tanca com el Tonet de la Música, el Xurrina, la Casa del Llibre, la Papereria Sol, els cinemes Modern, la galeria Carme Torrellardona o l'Art Centre. Em dec fer vell perquè cada cop que s'abaixa la persiana d'un establiment que freqüento, tinc la sensació que les coses que ens han envoltat durant anys marxen com el temps que comença a fugir de nosaltres; realment som aus de pas en aquest món. La persiana de la barra del Bare té pintat un prisma reflectant d'on surten sis colors que són els de la portada del mític disc de Pink Floyd, The dark side of the moon en l'edició del 1973. Les cançons toquen temàtiques tan diferents com els conflictes, l'avarícia, la solitud, l'estrès, l'envelliment o la mort, tot això acompanyant per sorolls i efectes sonors. Un còctel de múltiples ingredients com Demòcrates per Andorra (DA), la constitució dels quals es va plasmar en clau irònica en una adaptació de la popular cabina dels germans Marx que circula per Youtube (Ens uneix el Jaume) o la Coalició d'Independents (Cd'i), dues de les formacions que concorren a les properes eleccions comunals.

Divuit anys després de l'aprovació de la Constitució, la política continua sent un poti poti de grups, grupets, grupuscles, faccions, personalismes, UTE d'interessos, parroquialismes, moltes potes negres i algunes potes sense D.O., pactes contra natura i sopes de lletres. La trajectòria de la majoria de polítics té més ramificacions que l'arbre genealògic de la Duquessa d'Alba, més alts i baixos que el Dragon Khan i més oscil·lacions que l'electrocardiograma d'un mico dopat amb Monster Energy. Per realitzar un estudi de l'evolució de les formacions polítiques en els últims anys, s'ha de tenir una paciència com la de la mare superiora de les clarisses de Lerma i no perdre's entre AND, RD, IDN, ND, CR, APC, CDA o CNA, i altres que es fan i es desfan igual que la tela de la Penèlope d'Ulisses. És un va i ve com l'ombra del pare a Hamlet on primen les persones i les cadires per sobre les ideologies i els idearis. Així, el procés de constitució del partit s'acostuma a semblar cada cop més al mètode del pintor Jackson Pollock que deixava degotar oli, pintura d'alumini i esmalt sobre un llenç sense preparar. Entre la improvisació i l'abstracció, l'invent li va sortir bé, a l'artista, ja que la galeria Sotheby's va arribar a vendre el quadre Núm 5, 1948, per 140 milions d'euros. A aquests moderns alquimistes que són els nostres polítics, la cosa a vegades els funciona però normalment el resultat del patchwork pot ser tan caòtic com la barreja d'una pel·lícula de Pepe Isbert, un guió de Torrente i una sèrie de ciència ficció, això si no s'acaba descontrolant com el monstre de Frankenstein. La premissa és que el fi justifica els mitjans amb un únic objectiu: el poder. ¿I després?. Dos dels partits que han arribat a governar entre el 1993 i el 2011 estan ara un en coma induït (PLA) i l'altre amb respiració assistida (PS). El tercer (AND) s'ha perdut en la nit dels temps i pel que fa al quart (DA) quan apareguin conspiradors com The Company a Prison Break o The Regents a Almacén 13, hi pot haver més tensions que les del germans Gallagher al grup de rock Oasis.

Ara que el Consell General disposa d'un edifici robust però horrible, quasi un mausoleu, amb llargs passadissos, parlamentaris asseguts com si estiguessin en el paranimf d'una universitat i mobles de disseny en alguns despatxos, el sistema democràtic, en comptes de consolidar-se sembla que estigui afectat d'aluminosi i construït amb materials de cartró-pedra quan, en ple any 2011, hauria de ser més sòlid que la catedral de la Seu d'Urgell. Els que han de confeccionar les llistes de candidats estan més entestats en marejar la perdiu jugant amb noms i llençant globus sonda amb els daus trucats damunt d'un tauler, que en generar confiança i il·lusió que és el que cal en temps de crisi i de problemes, sense adonar-se que la seva credibilitat s'està perdent a la mateixa velocitat amb què se't veuen les arrels a una determinada edat si no et poses el Farmatint. N'hi ha que venen fum a preu de túnel dels Dos Valires i d'altres que encara no han entès que com més gran és l'expectació creada, més dura pot ser la frustració rebuda perquè al final tots parlaran de proximitat, participació i cohesió amb programes quasi calcats. Es pot acceptar que en tot procés preelectoral hi hagi una mica de partida de pòquer amb fanals, cares de circumstàncies i complicitats però això s'està convertint en una rèplica de l'espectacle que fa David Copperfield al hall-casino de l'Hotel MGM de las Vegas amb la diferència que aquí, en comptes de desaparèixer dones atractives ho fan candidats com Lluís Muñoz, el número 2 de la llista de DA a Canillo. I tinc la sensació que no ho hem vist tot en aquesta simfonia de colors (lila, taronja, vermell...) però que encara estem a temps d'evitar que tot sigui negre, massa negre.

Com que no puc ser Copperfield, recupero de l'habitació dels malendreços l'estoig del joc de la Mágia Borrás per intentar convertir-me en l'home de la cançó dels Manel, «el de la mà forta que paga un vermut» i convidar algun polític a una terrassa tot i que ja no podrà ser la del Bare perquè prefereixo que anem a prendre una beguda que no beure'ns l'enteniment.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.