• Les cartes de Benet i Martín Gaite queden recollides a ?Correspondència'

Són dos escriptors de l'Espanya de la segona meitat del segle XX, un home i una dona, Juan Benet i Carmen Martín Gaite. Dues veus diferents que durant vint-i-dos anys van mantenir una correspondència sobre literatura que ara veu la llum sota el títol de «Correspondència».

Un llibre que ha editat Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, amb l'edició de José Teruel, qui ha investigat a fons 67 cartes, que els familiars d'ambdós escriptors guardaven en les respectives carpetes que els autors van deixar a la seva mort.

Una correspondència que es va iniciar al juliol de 1964 fins a març de 1986, i que es pot llegir com «un relat epistolar», segons va explicar ahir Teruel durant la presentació del volum, en la qual va estar acompanyat per la germana de Carmen Martín Gaite, Ana María, i dos fills de Juan Benet, Ramón i Eugenio.

Els continguts centrals d'aquest epistolari giren entorn de preocupacions de caràcter fortament existencial, abordats amb gran distància i fins i tot amb humor, i per on es creuen qüestions en les quals ambdós estaven interessats, com els tallers literaris .

Cartes, postals i dibuixos inèdits d'aquesta crònica de l'amistat i la complicitat entre escriptors d'una generació que no era molt donada a cartejar-se; com sí ho va fer, en canvi, molts dels membres de la generació del 27,segons va recordar Teruel, qui també ha explicat que 27 de les 67 cartes estaven sense datar.

«La naturalesa d'aquesta correspondència estava presidida per la ruptura del canal: envio-contestació, a petició de Carmen, qui li va demanar a Benet que contestés quan realment volgués. I l'al·licient principal és la presència de l'altre», va matisar l'editor.

Però es tracta de dos soliloquis compartits que fan recordar als personatges de «Volverás a Región», de Benet i a «Retahilas» de Martín Gaite. Benet va ser l'interlocutor ideal per a Carmen», va argumentar l'editor.

Unes paraules que va corroborar Ana Martín Gaite: «És molt curiós que en aquesta època, un home i una dona, haguessin mantingut aquest tipus de correspondència. Però es tracta, a més, d'una correspondència entre escriptors purament literària i des de dos punts de vista molt diferents».

«Un creia en l'estil; una altra més en la narració cap als altres -continua-, però les preocupacions eren semblades», va subratllar Ana María, al mateix temps que va recordar la bona amistat que mantenien les dues famílies. «A Carmen li agradava més mantenir converses amb homes que amb les dones. A la seva casa hi havia grans debats i d'això aprenia molt, i després això mateix era brou de cultiu per a la seva obra», va recalcar Ana María.

Les cartes que estaven guardades en els respectius despatxos de cadascun dels escriptors, que tenien una voluntat d'estil molt marcades. Benet llavors encara no havia escrit «Volverás a Región» i Carmen Martíon Gaite ja parlava en les seves cartes de les dificultats per escriure «El proceso de Macanaz».

Un epistolari que ha vist la llum gràcies als hereus de les dues parts. Però Benet va mantenir correspondència amb altres escriptors, unes cartes que els seus fills guarden, segons van explicar ahir, i que algun dia podrien veure la llum també si els familiars dels altres remitents es posen d'acord. Entre aquests autors amb els quals es va cartejar Benet figuren Marías, Felix de Azúa o Vicente Molina Foix, entre altres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.