• Tot i que no gaires bolets, anar-ne a plegar és una activitat relaxant i més en una època de crispació

Surto de casa amb més discreció que la majordoma de Rebeca. És d'hora i me'n vaig a buscar bolets. Amb la manca de pluges a Andorra m'he marcat un objectiu més aviat modest: plegar-ne tants com militants del PLA van aprovar la continuïtat del partit. No trigo a arribar a la conclusió que és més fàcil recuperar els quilos que perds amb la dieta Dukan que aconseguir els 18 bolets. Estic davant d'un 15-M boletaire, com una rebel·lió dels fongs contra els seus caçadors. Només hi ha un esquirol solidari, el camagroc. M'enfilo per la muntanya però com la frase d'aquell personatge d'El Padrino III «com més amunt pujo, més podrit està tot» i els pocs bolets que veig estan més negres que la consciència de Berlusconi.

En comptes de plegar-ne, m'haig de dedicar, com un Mulder qualsevol a Expedient X, a l'observació de bolets no identificats (OBNIS). Si trobo un cep serà un miracle i me n'aniria a la mateixa velocitat que un neutrí a veure mossèn Pepe perquè la troballa hauria de ser presa en consideració per l'il·lustre departament de beatificacions del Vaticà. Llegint el suplement literari Cultura/s de La Vanguardia vaig arribar a la conclusió que alguna cosa d'espiritual hi ha en això dels bolets perquè Josep Cuello, autor del llibre Passió boletaire explicava, en una entrevista, que hi ha molta gent que arriba a relacionar l'origen del cristianisme amb el reig foll. Es tracta d'aquell bolet vermell amb pigues blanques que acostuma a sortir als dibuixos dels gnoms i en els conjurs de les bruixes. Però és que no en veig ni d'aquests i no sé si al programa Caçadors de bolets d'aquesta temporada a TV3, els hauran de manipular amb el photoshop, com el retoc de les cames de Carme Chacón en un reportatge a la revista S Moda o l'escot de la foto de la congressista canadenca Rathika Sistsabaisean.

Si no canvien molt les coses, el bolet serà, aquesta temporada més que mai, un article de luxe amb uns preus estratosfèrics gairebé com les subvencions als ramaders. S'ha de tenir més valor per anar a buscar bolets que un caçador solitari davant d'un bisó, però aquí estic. Sol a la muntanya i amb uns resultats dignes d'un capítol d'Hotel Fawlty, la sèrie televisiva de John Cleese en què els despropòsits eren sempre superats pels desgavells.

Està tot ben sec i no hi ha rastre d'aquest món micològic, meravellós, formidable, divers, curull de sorpreses i de formes inversemblants que va escriure Josep Pla a Els pagesos. L'efervescència fúngica, la tebior recòndita i misteriosa de la vida primigènia no es veu ni amb el telescopi òptic més gran del món, el que hi ha a l'observatori del Roque de los Muchachos a l'illa canària de la Palma. Així que amb quatre camagrocs al cistell me'n torno cap a casa pensant de nou en Pla perquè a la primera trobada de la temporada al club de lectura que organitza la biblio de Sant Julià de Lòria, la Roser va portar el Quadern gris. Em va tocar analitzar-lo i disseccionar-lo durant l'últim any a la universitat amb el Ramon Barnils com a professor i en una assignatura que es deia periodisme cultural o una cosa així; no ho recordo bé perquè hauria de realitzar una datació amb Carboni 14. En aquell moment, no em va fer gaire el pes, com a la Roser i a la Teresa, companyes de tertúlia literària mensual laurediana, i que com jo s'enfronten a cada pàgina de l'obra mestra planiana de la mateixa manera que un ciclista al Tourmalet o al mont Ventoux, però crec que en l'apartat del dietari del mes de setembre, feia alguna referència que a Catalunya l'olor nacional a la tardor és la dels bolets. No sé si en Pla va anar mai a caçar bolets. És una activitat molt relaxant que practica molta gent i, entre ells, el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, cosa que li deu permetre evadir-se de les tensions generades pels estirabots amb Joan Laporta, les declaracions de Pep Guardiola, la creació de la grada jove o el contracte de patrocini amb la fundació Qatar.

Seguint l'exemple de Rosell, ens convindria molt esbargir-nos, perquè amb temes com el dels funcionaris, l'assassinat de Santa Coloma, la possible construcció d'una plaça de toros o les retallades al Servei Andorrà d'Atenció Sanitària, comencen a aparèixer, com bolets en un any normal, comentaris a internet o SMS al Bon dia. I per un que explica la seva opinió de manera reflexiva, amb raonament i educació, n'hi ha uns trenta que ho fan amb prepotència i desqualificacions, oblidant que es cacen més mosques amb mel que a garrotades com les que va clavar Tomàs Pascual a una càmera de televisió als passadissos de la Batllia fins a trencar-ne la carcassa. Cal més humor com el de la cançó Oh Toni! dels Bandarres d'Auvinyà o els vídeos de Quelcom i menys mala llet. Les idees s'han de poder defensar amb respecte pels altres perquè ja escrivia Albert Camus que hauríem de ser capaços de lluitar pel que ens uneix i no tant pel que ens separa. O fem un esforç per rebaixar la tensió i la crispació o podem acabar tots tocats del bolet.

Per a més informació consulti l'edició en paper.