No necessito rellegir Spengler per fer-me una idea aproximada de la caiguda de l'Imperi Romà. M'imagino als patricis, a les termes, fent càlculs sobre què els costarà el casament d'una filla, de la mateixa manera que els pijos de Houston o de Madrid, a la cafeteria del gimnàs, comenten els últims desastres dels Yonkers o del Reial Madrid, mentre Wall Street reacciona davant les mesures d'Obama com si s'hagués declarat un incendi, i l'Ibex baixa per les escales del 8.000 fins donar-se de cara amb el Set.

Només em faltava escoltar els sindicalistes de l'ensenyament parlar de l'èxit de la vaga, que permetrà amb aquesta grandiloqüent victòria que els professors cobrin aquest mes dos o tres dies menys, mentre el públic en general, i els pares en particular, recorden que els professors tenen treball fix, i que clamen molt per l'ensenyament i la sanitat pública, però els jerarques porten els seus fills a l'ensenyament privat i, com a funcionaris que són, fugen de la Seguretat Social i s'acullen al sistema sanitari de la Muface.

La decadència de l'Imperi Romà va començar el dia que els fills dels patricis van deixar de nodrir a les centúries, i la decadència d'Occident quan es va considerar que els exèrcits havien d'estar formats pels pobres o els immigrants que aspiraven a tenir papers. La gent parla de que hi ha que estrènyer-se el cinturó per salvar-nos tots, amb la boca petita, però es posa com un basilisc si li exigeixen legalment dues hores més de treball, mentre els sindicats, que viuen temps difícils per mantenir cert prestigi i salvar la cara, curen el seu silenci davant l'atac a les pensions amb aquesta festa folklòrica tan triomfal.

No necessito anar a la biblioteca per rellegir La Decadència d'Occident, i percebre que estem davant el final d'un cicle, en l'agonia d'un període que dóna les últimes raneres, mentre alguns sords s'entretenen amb nacionalismes de joguina, mentre cauen els murs imperials i segueixen alimentant llegendes que mai van existir. Es tracta d'un panorama patètic, terrible i esfereïdor: centenars de milions de persones caminant cap a l'abisme com si hi hagués un pont que mai va existir.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.